L’endemà estàvem convidats a “la Suelta del Puerto”, una festa que organitzen l’ajuntament de Fanlo i el de Fiscal, per celebrar el tradicional desplaçament dels ramats a les pastures d’alta muntanya. És l’únic dia de l’any que, amb invitació expressa d’algun dels organitzadors, es pot entrar al Parc d’Ordesa amb cotxe. Vem pujar fins a Nerín, i d’allà vem recórrer camins i prats per veure unes vistes precioses de la Vall d’Ordesa des de dalt. Un paisatge espectacular!
A continuació, cap a la festa! Una carpa blanca enorme protegia els participants d’una més que probable tempesta (el cel estava gris, cada cop més negre...), mentre es menjava pa, llonganissa i xoriço a la brasa, i finalment xai també a la brasa, tot boníssim. De postres, també es va repartir macedònia, i després cafè i copa, acompanyats de la música excepcional del Grupo La Fueva, a estones amb alguns artistes convidats. Vem menjar, xerrar amb gent d’allà, ballar, descansar, caminar una mica...
Quan la música començava a decaure, i intentant aprofitar que no plovia en cap moment (semblava que la pluja ens rodejava però ens respectava!), vem decidir fer una mica de visita pels voltants. Amb el Naranjito, vem fer uns quants quilòmetres de bots i salts, fins que temíem massa per la nostra integritat física, i com que ja no quedava gaire per arribar a les vistes espectaculars, vem fer l’últim tros a peu. Un penya-segat enorme ens separava de la Cola de Caballo, el final de la Vall d’Ordesa, i ens permetia unes vistes espectaculars sobre les Tres Sorores (Mont Perdut i companyia), la Brecha de Roldán, i tots els pics del voltant. Quan ja havíem fet unes quantes fotos, algú va suggerir pujar al pic més proper, que no sabem quin nom té. Com que ens semblava que no era massa estona, ens hi vem apuntar tots. Al final, vem veure la posta de sol des de dalt (2407 m), que va ser preciosa ja que finalment els núvols amenaçadors van anar desapareixent. Va ser una tarda esplèndida, amb el regal final d’uns isards que es van deixar veure quan ja estàvem baixant del pic que vem batejar com “el pic de la Suelta”, en honor al dia que el vem conquerir.
Però l’aventura acabava de començar.
Vam arribar on teníem el cotxe, al costat de la carpa, cap a les 10 del vespre. Resulta que ja no hi quedava ningú, però, tot i que hi havia el nostre cotxe allà, havien tancat la barrera d’accés al Parc, que naturalment queda tancada al públic en general excepte només aquest dia. Ja ens vèiem allà fins l’any que ve! Vem constatar que no hi havia més que vaques a la carpa, i que no teníem cobertura al mòbil, així que només teníem dues opcions: o quedar-nos a dormir allà, o intentar travessar la barrera d’entrada al Parc. La tanca de ferro semblava totalment infranquejable, i estava flanquejada per una roca enorme que impedia el pas per l’únic lloc transitable al voltant de la barrera. Se’ns va fer patent que la nostra darrera opció era moure aquella pedra. Mostrant valentia, enginy, treball d’equip, confiança en la victòria i molta força (física i de voluntat), vem tardar una hora i mitja, però vem aconseguir moure el roc fins a poder marxar d’allà!!! La nostra alegria era enorme, i ens felicitàvem mútuament, a cadascú per la seva aportació a l’èxit final...
... fins que, després de recórrer uns quants quilòmetres de pista forestal, ens vem trobar amb UNA ALTRA barrera com la primera, a només un parell de quilòmetres de Nerín, i aquest cop no hi havia cap altra pedra per poder moure... Però sí que teníem cobertura, així que, tot i que ja eren les 12 de la nit, vem trucar demanant ajuda i en 10 minuts ens van venir a obrir. El nostre sentiment de vergonya només era comparable a l’alegria anterior i l’astorament del nostre salvador...
L’endemà, evidentment, ens vem regalar un bon esmorzar, un matí tranquil per Boltaña, i un dinar espectacular a Abizanda.
Aquest cap de setmana entrarà als annals dels records del grup d’amics més antics de la Laura, segurament batejada com “la fi del cagalàstics”, juntament a d’altres aventures d’institut i del viatge de fi de COU...
MOLTES GRÀCIES!!!
