La sort de viure en un poble

Boltaña vestida de blanc

Aquest cap de setmana, després de la nevada de divendres, vàrem voler sortir a fer una excursió amb una amiga (i amb el Naranjito, clar), per trepitjar neu prop de Boltaña. Evidentment, anant amb el Naranjito, no vàrem anar per carretera, sinó per un camí ("el camino de los Rojos") que puja a Campodarbe, un dels poblets gairebé deshabitats del municipi.
Vam fer moltes fotos pujant, mentre el cotxe anava obrint camí sobre un pam i mig de neu verge, i també un cop vam arribar a Campodarbe. Vam dinar a mig camí amb vistes a Boltaña, que estava preciós tot enfarinat. El dia era totalment assolellat, així que tampoc feia molt fred, tot i l'ambient nevat del nostre voltant. Com ens acostuma a passar en caps de setmana sense festes assenyalades, estàvem totalment sols.

Obrint camí amb el Naranjito

Com que encara teniem unes quantes hores de llum, vam decidir seguir camí i acompanyar la nostra amiga a Silves i Ascaso, dos pobles més de Boltaña, macos i amb molt bones vistes sobre el poble i tota la vall de l'Ara. Però aquest cop vam anar per carretera, on ens vam creuar amb uns amics boltanyencs (els primers que vèiem gairebé en tot el dia!).
A mig camí de Silves, la nostra sorpresa va ser que aquests amics ens van trucar per telèfon, i ens van avisar que HAVIEN RECOLLIT LA CARTERA DE L'ALBERT, que s'havien trobat escampada pel "camino de los Rojos"!!!
Resulta que en una de les parades per fer fotos l'Albert va fer servir la cartera per recolzar la càmera i poder fer alguna foto de tots tres, i ens la vam oblidar... I per casualitat, ell la va trobar al mateix lloc!!! No ens n'havíem adonat fins que ens van trucar! Evidentment, va recollir totes les targetes, documents i diners que hi havia escampats per tot arreu, i ens ho va tornar més tard, al vespre, quan tots ja tornàvem a ser a Boltaña.
Això no hauria passat mai en una ciutat!!!
A més, vàrem tenir la sort que ells la trobessin, abans que el vent ho escampés tot, o que algú altre ho trobés, o que tornés a nevar i quedés tot enterrat.... Una sort increíble!!

Primavera!

Així com a la tardor el Sobrarbe es vesteix de vermell, taronja, groc (i molts altres tons que no hi ha paraules per descriure!), a la primavera es noten també els canvis en les plantes. Hi ha tots els tons imaginables de verd! Es barregen els verds foscos de les fulles velles i perennes dels avets, pins i alzines (carrascas), amb els verds clars, nous, joves, frescos de les fulles noves dels roures (cajigos), els arbres fruiters, els pollancres... Els camps de conreu han cobert el marró de la terra acabada de llaurar amb brots d'un verd brillant, espigues joves es vinclen amb el vent... És impossible captar totalment els canvis tan paulatins en fotografies, però aquí en teniu unes quantes.

Punt i final

Aquest cop, el meu cosí Ivan ha decidit donar per acabat el seu viatge-aventura per Nova Zelanda abans del que molts ens pensàvem. Segur que té raons poderoses per deixar el país on ha descobert moltes coses, cultures noves, paisatges diferents... I segur que n'ha tret moltíssim creixement personal de l'experiència, però no deixa de sorprendre'ns...
En tot cas, benvingut de nou a casa!
I per repassar el que ha donat de sí el seu viatge en les seves pròpies paraules, aquí teniu el seu blog.

Comparació Boltaña-Barcelona

Hem estat uns dies a Barcelona per qüestions mèdiques. Fa exactament una setmana estàvem obrint-nos pas entre la multitud de visitants dels Encants Vells, el "mercadillo" de Barcelona, on hi pots trobar literalment de tot. Nosaltres ens vem firar uns quants llibres, cables per connectar el DVD amb un disc dur extern, manxes per fer anar amb el peu (a 2 euros cada una!), uns plats japonesos que serviran de safates per amanides... L'ambient és conegut: molta gent, xivarri, molt soroll, converses en idiomes de tot arreu, brutícia, olors diverses (totes relacionades amb la gent i la contaminació), colors en general grisos...
Avui, a Boltaña, he anat a buscar el pa. Eren quarts d'onze del matí, però en la mitja hora que he fet durar el passeig, no m'he creuat amb més de 5 persones. Els que no són del país s'identifiquen de seguida: van abrigats fins a les orelles, com si fossin al Pol Nord, i amb roba esportiva o de muntanya; no et saluden quan et creues amb ells; i sobretot, no els coneixes ni de vista! Tampoc he vist circular més de quatre cotxes. I alguns dels que estaven aparcats, tenien les finestres obertes, sense por a ser robats.
Les vistes, bé, ja he posat moltes fotos en altres posts: muntanyes amb una mica de neu, cases no gaire altes, colors verd i marró... L'aire es respira fresc, net, que omple els pulmons sense necessitat d'estossegar.
Se senten les olors de les coses: algú fa foc de llenya, l'olor dels arbres (l'Albert sempre diu que una de les coses que el va impressionar més quan va arribar a Boltaña per primer cop va ser l'olor de pins), l'olor del pa, de l'aigua del riu...
El riu i els ocells són quasi els únics sorolls que se senten. Alguna conversa individualitzada, algun cotxe que cirula, però sobretot, se sent la natura que mica en mica es desperta cap a la primavera.
I el gust... Bé, al forn de pa potser no tenen molta varietat de pans: tenen pa de barra, pa rodó (gran o petit), pa de motllo (integral, normal o amb llavors), alguns dies fan pa de barra integral, i per ser cap de setmana, també tenien unes quantes pastes dolces variades, però res a veure amb la varietat que ofereixen actualment els forns de ciutat. Però tampoc ofereixen un pa natural, acabat de fer, cruixent tot el dia, i amb gust de pa! Això per no parlar de la resta d'aliments frescos (verdures, carns)...
I per sobre de tot, a Boltaña hi ha la calma. Quatre dies a Barcelona i ja estàs estressat. Sempre sembla que arribes tard a tot arreu, has de calcular el temps del transport (vigilar si agafes el cotxe: on aparques?, hi haurà trànsit?)... A Boltaña, hi ha "el horario del pais", que vol dir que, es queda a una hora, però tampoc cal agobiar-se si s'arriba, posem, mitja hora tard. Per exemple, no et pots refiar gaire de l'horari de les botigues, i fins i tot l'escola comença a les 10, per no estressar els nens que vénen dels pobles del voltant...
Per això aquest matí, a quarts d'onze, el poble semblava que encara dormia...

El vaixell de vela

Els Reis a l'Albert li van regalar un vaixell de vela tele-dirigit. A ell li agrada recordar que és un vaixell sense motor, i del qual només es dirigeixen el timó i les veles amb un comandament a distància, o sigui que fer-lo navegar requereix els mateixos coneixements de l'aigua on circula, de les corrents i del vent, que per navegar amb un veler al mar. I per això li va agradar molt quan va veure alguns amics seus fent regates al mar amb aquesta mena de vaixells, i per això els Reis van pensar que li agradaria el regal.

Com que fins ara havíem estat molt enfeinats i fent altres coses els caps de setmana, encara no l'havíem acabat de muntar ni provat de fer navegar. Aquest cap de setmana passat, que vem rebre la visita sorpresa de la nostra bona amiga Laura, vem aprofitar que va marxar aviat el diumenge per acabar de muntar-lo i provar-lo al pantà de Mediano.
Vem buscar un racó on fes una mica de vent però que no hi hagués gaire possibilitats de perdre el vaixell, no sabíem tampoc quin abast té el comandament a distància. Vem trobar un lloc prop d'Abizanda, i el vem posar a l'aigua. La primera prova no va ser del tot satisfactòria, no havíem estudiat prou els vents i les corrents per saber com reaccionaria el vaixell, i a sobre, quan ja portàvem estona fent proves i intentant fer tornar el vaixell a la nostra riba, va començar una tormenta. Una bona tormenta, amb llamps, trons, i una pluja que ens va deixar ben xops. Sort que els arbres ens van resguardar bastant... i que es va aixecar una mica de vent que va afavorir que, finalment, poguéssim recuperar el vaixell.
Acabada la tormenta, el cel ens va oferir aquest meravellós arc de Sant Martí.

Primavera

Vem tornar de Jordània, i potser pel contrast, potser perquè va ploure aquí durant tota la setmana santa... Boltaña ens va rebre amb una explosió primaveral, verd i tendre per tot arreu, els arbres que havíem deixat pelats i grisos al marxar ara estan plens de brots i llueixen un verd nou i brillant. Alguns núvols descansen la vista del sol, aquí també ben brillant i amb una llum nova... Sembla mentida que amb deu dies el paisatge pugui canviar tan radicalment. Amb el nou ambient, la fresca, alguna pluja, alguns núvols... han arribat també els costipats. Què hi farem! És el preu que s'ha de pagar per la primavera, però el paguem de gust, a canvi de gaudir d'aquest nou paisatge!
Benvinguda primavera!

No som tan semblants

No us estranyava que fossim tan diferents amb els ximpanzès, per exemple, si ens deien que compartiem el 98% dels gens? Doncs resulta que no és ben bé així. Un equip de la UPC (l'Institut de Biologia Evolutiva, de la UPC i el CSIC) han determinat que hi ha fins a un 10% de diferència genètica entre humans i els grans primats, cosa que explica millor les diferències observables externament. Ha sortit publicat al Nature, i se n'han fet ressò tots els medis informatius.
Jo ho comento, a més, perquè el primer autor de l'article i coordinador de l'estudi, Tomàs Marquès, és un amic i company del Cor Ariadna, que per motius professionals va deixar de cantar però sempre el durem al cor.
MOLTES FELICITATS, TOMÀS!

Valores del siglo XXI según Quino

¡Qué grande es Quino!

Passejos matinals

Als matins, quan el temps acompanya i ens llevem prou aviat, surto a fer una passejada pels volts del poble. Avui el paisatge era espectacular. Un aire fred m'ha donat la benvinguda, al sortir de casa, i uns rajos de sol començaven a brillar per sobre la boira que es diposita sobre Ainsa. El sol vermellós destacava les fulles esgrogueïdes dels arbres de fulla caduca, i feia pujar també la boira per la banda de Jánovas... Però sobre Boltaña, el cel blau! Durant el meu passeig, he vist un milà que sembla que visqui sobre casa nostra, sempre volant per aquí a prop, i un parell de dotzenes de voltors que semblaven buscar menjar per sobre el castell de Boltaña. També uns quants fredolics a la vista del camí, bastants bassals (ahir va estar plovent i fent mal temps tot el dia), i sobretot, el riu que va molt carregat d'aigua i una mica revoltat.
Tot plegat, acompanyat per la música que escolto aquests dies (que he anat penjant al blog darrament), fa que comenci el dia amb molts ànims. BON DIA!

Jánovas

Acabamos de volver de nuestra primera visita a Jánovas, con motivo de su fiesta mayor (su patrón es San Miguel).
La historia de Jánovas es impresionante, por lo impactante, por lo reciente... Afortunadamente aún no ha terminado, gracias a un sentimiento popular que no se ha dejado torcer (reblar, como dicen aquí).
En 1951 una Orden Ministerial aprueba el "Plan de construcción de los aprovechamientos del río Ara entre Fiscal y Ainsa", que fuerza el embargo de las tierras y casas de los habitantes de Jánovas, Lavelilla y Lacort, y los pueblos de La Solana, para construir un pantano que anegaría todo el valle.
En 1960 se publica en el BOE la relación de fincas y propietarios a expropiar. Empiezan así 25 años de resistencia en el valle, que pasan por la expropiación forzosa y a la fuerza de algunas de las casas, que se dinamitaron al día siguiente a su expropiación, por la destrucción de cosechas y acequias, e incluso por la humillación pública de la maestra del pueblo a quien sacaron a rastras del colegio en medio de una clase, y delante de todos los niños.
La abuela de una amiga nuestra, Eva, resistió hasta el año 1984, cuando casi quedaba sola en el pueblo. Eva siguió disfrutando de sus veranos en Jánovas hasta que se presentó la Guardia Civil, armada y amenazante, a vaciar literalmente la casa de su abuela. Eva aún lo recuerda con lágrimas en los ojos... "¡Cuántas veces habré yo merendado en este pedrizo que ahora se comen las hierbas...!"
En medio de todo este proceso, la empresa propietaria del futuro pantano fue perdiendo plazos sin poder empezar las obras, y finalmente en 1993 construyen un tunel que debe servir para desviar el cauce del río y posteriormente construir la presa en el cauce antiguo. Las obras no avanzan más, y en 1998 una crecida del río Ara destruye todo lo construido, vuelve a correr el agua por el cauce antiguo, pero con una avalancha que puso en peligro las riberas del río en todo su recorrido hasta Aínsa. Este desastre acaba de convencer a las autoridades de que deben parar el proyecto. Se unieron fuerzas en el Sobrarbe, surgió la Ronda de Boltaña con sus canciones reivindicativas, la Asociación Río Ara, y mucho movimiento social en solidaridad con las gentes del valle.
La lucha ha seguido, y en julio de 2008 se ha aprobado la reversión de los terrenos y casas de la gente de Jánovas. Aunque la abuela de Eva ya no lo verá, el alma del pueblo sigue vivo y pronto se revitalizará del todo. Sólo había que ver hoy la fiesta mayor, con más de 300 personas participando de su comida popular y el baile que ha durado hasta pasadas las 10 de la noche.
Aquí encontraréis unas fotos del día de hoy.

Podéis leer más en su página web: http://janovasnorebla.blogspot.com/
¡Felicidades, Jánovas! Una historia... ¡con mucho futuro!

Adéu Castillejos!

En un cap de setmana de Barcelonada, hem tancat uns quants temes. El més important va ser donar per clausurat el pis de Castillejos, on he viscut els darrers 10 anys. Com que el buidat i trasllat del pis l'hem fet en moltes etapes, ha durat un parell de mesos, i com que tenia moltes ganes de deixar el pis, que necessitava unes bones reformes (al menys, la instal.lació elèctrica i les finestres, i sobretot una bona mà de pintura), doncs ha resultat que no em va emocionar gens ni mica quan vem tancar la porta per darrera vegada, amb l'Albert, divendres passat de matinada.
Això sí, quan l'endemà vem agafar el metro i em vaig adonar que no havia de baixar a Glòries "com sempre", se'm va fer molt estrany...
En fi, ara puc dir del tot que hem començat una nova etapa, que ha de començar per acabar de buidar les caixes que tenim encara del trasllat!

Dia D -1

Demà és el gran dia. Només esperem que no plogui perquè una part de la festa serà a la terrassa de l'hotel, però la resta està gairebé tot a punt. Només falten els darrers detalls...
I això que hem portat unes setmanes de bojos, com no podia ser d'una altra manera tenint en compte que ho hem organitzat tot en tres mesos!! Però segur que ens ho passem bé, i demà serà una gran festa.

Demà a aquesta hora ja estarem casats, i a punt de sopar... No m'ho puc imaginar... Serà estrany? Total, ja fa temps que vivim junts... Serà diferent? Serà divertit!!!

Fins aviat!

La recta final (2)

Falta una setmana. Set dies. Però afortunadament no queden gaire coses per fer... Jo ja tinc el vestit gairebé a punt, l'Albert també, i les coses del banquet i de la cerimònia estan gairebé totes a punt. Per tant, pocs nervis... però ganes de arribi el dia, moltes!!! Serà una gran festa, segur que ens ho passem molt bé.

Ahir vaig fer el darrer examen, crec que realment serà l'últim!!! Em va anar força bé, dilluns diran el resultat. Una altra cosa menys de què preocupar-nos. Encara no me'n faig a la idea, que no hauré de pensar més en si he d'estudiar o no, en matricular-me, en combinar horaris amb la feina... Al setembre suposo que me n'adonaré!! Tindré temps de llegir, d'escoltar música, d'anar al cine i al teatre.... Quines ganes!!!

També tenim tots els papers a punt per poder marxar a Shanghai, això sí que podria ser demà mateix i me n'aniria encantada!!!

Plans

Doncs sí, sembla que va de debò, i ens casarem!!! Serà el dia 31 de maig, a la tarda. De moment, ja sabem el lloc, l'hora, ja tenim decidit on farem el convit, i jo ja he encarregat el vestit... Però falten tantes coses!!! Que si la música de la cerimònia, la música del convit i del ball (sobretot, el ball!! Que volem ballar molt aquell dia!!), que si el menú, la llista de convidats, distribuir les taules, flors, fotos, com serà la cerimònia, qui porta què, qui diu què... uff!!

I tot això barrejat amb els tràmits burocràtics, amb els maldecaps d'intentar decidir les opcions geogràfiques d'on volem viure durant el proper any, el viatge de noces, la feina, les mates, els alumnes de l'Albert....

En fi, que no parem. Però tot el que fem, per sort, ens fa il.lusió!! O sigui que, com solen dir, sarna con gusto no pica!

Destí...??

Les possibilitats de l’Albert de treballar a Catalunya en primer destí són cada cop més baixes… Tot i tenir una bona posició en el resultat final de la oposició, no podrà accedir a places de Catalunya a causa de l’Estatut.
La Generalitat està executant l’Estatut, segons el qual té competències en matèria de concursos de Notaris, o sigui que tenen potestat per oferir les places de Notaris de Catalunya quan vulguin (en el temps que porta de vigència el Nou Estatut, no han fet cap concurs, i en canvi a nivell estatal se n’han fet 3 o 4). Com a conseqüència l’Estat només posa a concurs les places de fora de Catalunya.
Per altra banda, els nous Notaris han de concursar a totes les places que s’ofereixin en el primer concurs, o sigui que si el proper concurs és només de la Generalitat, obligaran a 125 Notaris de fora de Catalunya a treballar, al menys durant un any, a Catalunya. I si el primer concurs és de l’Estat, obligaran als nous notaris catalans a treballar, al menys durant un any, fora de Catalunya.
El que fa més ràbia, però, és que per qüestions polítiques no es posin d'acord la Generalitat i el Govern de l'Estat per fer un concurs conjunt, i per culpa d'això estan limitant les opcions dels que estan al mig: els opositors a notaries....
I representa que hem d'estar contents amb el "nou estatut"???

Les sensacions actuals

Després de gairebé una setmana de saber la notícia definitiva que hem estat esperant durant dies, setmanes, mesos, anys!!!, encara no sabem exactament què vol dir...
Vol dir tranquil·litat, vol dir emoció, vol dir somniar en un futur millor i ara possible, vol dir poder fer plans (relativament, fins que no sapiguem la plaça de l’Albert tampoc podem planejar-ho tot), vol dir poder pensar en totes aquestes coses somrient, sense dir de seguida “ja ho veurem”, “si hi ha sort”, “toquem fusta”... No parem de somriure, donar bones vibracions a la gent, tenim alegria per donar i per vendre!!
Tenim il·lusions renovades, l’Albert no haurà de memoritzar res, no s’haurà de passar hores i hores tancat, podem parlar tot el temps que vulguem, podem disposar dels caps de setmana, podem sortir cada dia (quan jo no treballi), podem....
S’ha acabat patir, s’ha acabat no poder dormir, s’ha acabat controlar el temps dedicat a qualsevol cosa, prou patir per tenir els àpats preparats a temps, per no deixar que l’Albert se’n vagi a dormir massa tard, comprar llibres de contes per no temptar a l’Albert amb lectures llargues, mirar només sèries gravades per televisió per controlar el temps invertit en la tele i no anar a dormir massa tard, despertar l’Albert des de la feina, patint per si havia passat bona nit o si s’havia adormit, emportar-me’n els cables de l’ordinador per evitar-li temptacions...
S’ha acabat estar pendent de com s’ha llevat, de quin humor té avui, estar a l’expectativa de com surt de l’habitació, si ha tingut un dia satisfactori, si ja comença a estar tan nerviós per la proximitat de notícies (surten llistes al BOE, surt una convocatòria, s’acosta la data possible d’examen)...
Ja hem acabat amb la no-informació, no saber quan es farà un examen, no saber quan tindrem possibilitats de descansar, no poder concretar amb els amics i familiars si podrem celebrar alguna cosa junts perquè no sabem exactament quan serà un examen...
Prou quedar-se a casa, dir que no a sopars, excursions, sortides, àpats d’amics o familiars... Ara ja podrem organitzar viatges, vacances en èpoques normals, a l’estiu jo també hauré acabat les mates i podré deixar de demanar festa per estudiar...

Potser ara ens vindran estressos per excés d’oferta, per haver de triar què fer en cada moment, potser vindran criatures, estressos per canvis de pis, de ciutat, negociar amb la meva feina, però mira, VISCA LA LLIBERTAT D’ACCIÓ!!!

NO CON NUESTRO SILENCIO 1

Un amic meu ha engegat una productora per a denunciar les injustícies del món. Tenen el seu propi blog, i han fet un documental en 6 parts on hi participen alguns amics meus. Aquí en teniu una part a tall d'exemple.

"Este documental tenia dos objetivos: por un lado servir de proyecto piloto desde el punto de vista técnico, probando los equipos y por otro dar soporte ideológico a la productora a través de las opiniones de los entrevistados".

Veure també la part 2, part 3, part 4, part 5 i part 6

Soleta

Aquests dies l'Albert està a València per preparar-se pel tercer examen. Afortunadament (o no), tinc mooooolta feina a la feina, moltes classes i deures a fer, de manera que no tinc temps per sentir-me sola... Però sí, trobo a faltar l'Albert. Estic altre cop com fa cinc anys o més, quan vivia sola, només acompanyada de les gates (i encara sort!)... En aquella època em semblava genial, però ara, trobo a faltar l'Albert... I mira que, en èpoques fortes d'estudi no el veia gaire més que ara, i no teníem converses més llargues de les que tenim ara per telèfon... però, evidentment no és el mateix.
Vaig passar la prova de foc el primer cap de setmana, no me'n vaig sortir gaire bé: sense dutxar-me ni sortir de casa, només fent coses de mates i d'aquest blog, una estona de puzzle... Aquest cap de setmana que vé, que a més té un dia de festa extra, no permetré que la mandra (el meu gran pecat capital) em venci altre cop! Ja explicaré com el passo... (també hauré de buscar temps per estudiar, tinc un examen d'aquí poc, he de presentar un treball i un problema a classe!!!)

Aquestes sensacions de soledat, però, són el pa de cada dia de la "opositora consorte" (com ens auto-anomenem en alguns cercles). Ningú pot posar-se exactament en el teu lloc, tampoc et pots posar en el lloc de l'Estudiant, has d'estar preparada per canvis d'humor, tristeses, depressions temporals, i agobios diversos de la parella, sense que els teus propis maldecaps afectin el seu ritme d'estudi. Intentar que, si ell ho vol així, no noti la teva presència, ni per excés ni per defecte, és un equilibri difícil de trobar. Però sempre hi ha algunes recompenses, al menys l'Albert m'ho ha fet sentir sempre així: un "gràcies" de tot cor, una conversa en la que sembla que ajudo a passar un mal moment, prendre les decisions per consens (o al menys, tenir molt en compte la meva opinió), aquestes coses reafirmen la relació, et fan palès que el que estem suportant entre els dos ens fa forts, ens uneixen i ens donem suport mútuament...

Però ara, la sensació de soledat és diferent. Per sort, s'acabarà aviat!!!!

Reflexió

Aquests dies he tingut diversos contratemps deguts a la era de la (in)comunicació en la qual ens ha tocat viure. Jo ja havia apreciat que una xerrada per telèfon no és el mateix que prendre un te amb algú, que encara és menys una carta, molt menys un missatge de mòbil, i especialment, el problema el tenim amb els mails i les comunicacions que escrivim per ordinador (i es pot incloure el contingut d'aquest Blog):
No tenim expressivitat, perdem els gestos, les cares, els tons i els èmfasis: és el mateix per tothom si escrivim en majúscules? Vol dir que estem cridant? No es detecten les ironies fàcilment, ni si estem esverats, enfadats, somrient, amb cara tranquil.la, amb ganes de provocar... Hem d'anar amb compte perquè molts cops, escrivim de pressa, sense adonar-nos de que, un cop pitgem la tecla "Enter" ja està, no són paraules que s'endugui el vent, i que el lector no sempre les interpreta de la mateixa manera que nosaltres les hem escrit... fins i tot si rellegim el text diverses vegades, com més hi pensem més dobles i triples lectures hi podem donar...
Per això, perdoneu qualsevol imprecisió, ofensa o malentès que aquest blog o qualsevol missatge que escrigui pugui ocasionar, espero que hi hagi presunció de bona fe i bones intencions...