Una nova experiència, un nou blog

La nostra amiga Núria ha començat a escriure un blog per detallar la seva experiència laboral a Vietnam, on fa una setmana que s'ha traslladat per començar una nova feina. El blog és VIETNAMESE EXPERIENCE.
Segur que aprèn molt, i es pot deduir de les primeres impressions que s'ho passarà molt bé, encara que a nivell de feina haurà de canviar coses...
Molta sort, Núria!

Més Big Bang Theory

Una escena genial de “The Big Bang Theory”. El diàleg diu:

Penny : Bon dia, Sheldon! Vols ballar amb mi?
Sheldon: No.
P: Per què no?
S: Penny, encara que comparteixo les teories de “Molts móns”, segons les quals hi ha un nombre infinit de Sheldons en un nombre infinit d’universos, t’asseguro que en cap d’ells mai ballo.
P: I et diverteixes en cap d’ells?
S: Estadísticament, en alguns sóc un pallasso de caramel. Però no ballo.
P: D’acord. Vols torrades a la francesa?
S: És el dia dels cereals
P: Doncs el dia de les torrades franceses et faré cereals.
S: Déu meu, encara estaràs aquí el dia de les torrades franceses?
Leonard: Bon dia
S: Leonard, la Penny fa torrades franceses
L: Ho sento, encara no li he donat el teu calendari.
S: Se’l pot descarregar al seu telèfon! I em pensava que havíem acordat que les vostres trobades serien al seu apartament
L: Ho fèiem, però hi han circumstàncies agreujants.
S: Ja veig. Les seves habilitats de mestressa de casa han vençut la seva bellesa?
L: No el llit s’ha... com... trencat.
S: No sembla gaire probable. El llit és robust, i fins i tot dues persones de talla normal no poden causar danys estructurals, i molt menys un homuncle com tu!
P: Un homuncle?
L: Una miniatura humana perfectament formada
P: Oh, ets el meu petit Homuncle!
L: No ho facis
P: Ho sento. Val, qui vol caramel i qui vol sucre?
S: Jo vull cereals
P: Doncs jo vull un novio que tingui un company de pis que no sigui un emprenyador
S: Segur que passarà aviat. Però mentrestant, encara vull cereals.
P: Mira, jo em rendeixo. Ets impossible
S: No puc ser impossible. EXISTEIXO! M’imagino que has volgut dir: “Em rendeixo, ets improbable!”
L: Sheldon, hauràs de trobar una manera de relacionar-te amb la Penny
S: Què vols, que mengi torrades el dia dels cereals? Això sí que és impossible!
L: Només dic que és més fàcil atrapar mosques amb mel que amb vinagre
S: Encara se’n cacen més amb excrements. Què vols dir?
L: Només que…
S: Ostres, fa bona olor…. Llàstima que és dilluns!

Més aventurers

Una altra que se n’ha anat a l’aventura és la nostra amiga Núria, que ha aconseguit una feina A VIETNAM!!! Fa una setmana que està allà, i explica moltes coses impressionants, tampoc és el mateix viatjar que anar-hi a viure, i no només hi ha dificultats d’idioma, també, sobre tot, culturals!! Però és una noia amb moooolta empenta, que davant els reptes “se crece”, i segur que se’n sortirà, i es guanyarà el respecte i l’afecte de molta gent!
Molts ànims, Núria, i ja ens mantindràs al dia! Quan estigui més centrada potser fa un blog propi, ja el lincaré.

Noves aventures de l'Ivan

El meu cosí Ivan ha tornat a agafar la motxilla i ha sortit disparat cap a Nova Zelanda. Si segueix relatant-me les seves aventures per mail com havia fet en el seu anterior viatge a Brasil, les penjaré al blog que vaig obrir en nom seu. Esperem que aquest cop no hagi de marxar del país, com l'altre vegada, per falta de papers!
Bon viatge!

Ruta pel riu Vero

Avui feia un dia gris, i sense gaire visibilitat, però tot i així hem aprofitat per fer una volta per algunes zones que encara no coneixíem del Sobrarbe, evidentment amb el Naranjito.
Ens havien parlat molt de Santa Maria de Buil, i a més és un pujolet que es distingeix de seguida per tenir una forma molt punxeguda, així que hem anat a veure-ho de prop.
Buil és un nucli urbà que es divideix en dues barriades: Santa Maria de Buil i San Martín de Buil, cada un amb la seva església del mateix nom, i separats per només uns centenars de metres. Havia tingut ajuntament propi, però actualment hi viuen unes 30 persones, i depèn de l’ajuntament d’Ainsa-Sobrarbe.



Aquesta és l’església romànica de San Martín de Buil. Està restaurada, i té el triple absis que ja hem vist en altres esglésies romàniques de la zona (a San Juan de Toledo, a Samitier...). Aquesta data del segle XI, i s’ha declarat Monument Nacional.


També l’hem vist per dins, i té alguns frescos però no sabem si són originals de l’època o no...


I aquesta és l’església de Santa Maria de Buil. Malauradament, l’estan restaurant en aquests moments i està coberta per una lona blava, i rodejada d’andamiatges i pedres que en fan difícil una visió agradable. Tampoc estava permès el pas a l’interior, així que ens hem conformat amb una visita pels voltants.
Després de visitar Santa Maria de Buil hem anat cap a Almazorre, al límit del Parc Natural de Guara, on hi ha una església també romànica -segle XIII- però restaurada de no fa gaire (de fet té una coberta metàl·lica a la torre que no sembla gaire medieval), i ens ha semblat bastant diferent de les altres de la zona. Té al costat un Esconjuradero, semblant al que hi ha a Guaso, que servia per allunyar les tempestes que podien malmetre les collites, mitjançant conjurs o benediccions dels capellans.

Església d'Almazorre

Seguint el curs del Riu Vero a contracorrent, hem tornat una mica enrere per visitar per primer cop Paúles de Sarsa, que té una petita església també molt bonica i restaurada; Sarsa de Surta, que també té la seva església, i fins i tot escola infantil i primària (tot i que no té ni deu habitants); i finalment, Santa Maria de la Nuez, on hi ha un Santuari dedicat a aquesta verge, que es va trobar dins una noguera després que la hi van amagar per protegir-la dels musulmans durant la reconquesta.

Església de Paúles de Sarsa

Església de Sarsa de Surta

El dia seguia gris i fins i tot plovisquejava de tant en tant, i ens ha anat marxant la llum mica en mica. Així que hem donat per acabada l’excursió.
Aquí teniu unes quantes fotos més.

Comparació Boltaña-Barcelona

Hem estat uns dies a Barcelona per qüestions mèdiques. Fa exactament una setmana estàvem obrint-nos pas entre la multitud de visitants dels Encants Vells, el "mercadillo" de Barcelona, on hi pots trobar literalment de tot. Nosaltres ens vem firar uns quants llibres, cables per connectar el DVD amb un disc dur extern, manxes per fer anar amb el peu (a 2 euros cada una!), uns plats japonesos que serviran de safates per amanides... L'ambient és conegut: molta gent, xivarri, molt soroll, converses en idiomes de tot arreu, brutícia, olors diverses (totes relacionades amb la gent i la contaminació), colors en general grisos...
Avui, a Boltaña, he anat a buscar el pa. Eren quarts d'onze del matí, però en la mitja hora que he fet durar el passeig, no m'he creuat amb més de 5 persones. Els que no són del país s'identifiquen de seguida: van abrigats fins a les orelles, com si fossin al Pol Nord, i amb roba esportiva o de muntanya; no et saluden quan et creues amb ells; i sobretot, no els coneixes ni de vista! Tampoc he vist circular més de quatre cotxes. I alguns dels que estaven aparcats, tenien les finestres obertes, sense por a ser robats.
Les vistes, bé, ja he posat moltes fotos en altres posts: muntanyes amb una mica de neu, cases no gaire altes, colors verd i marró... L'aire es respira fresc, net, que omple els pulmons sense necessitat d'estossegar.
Se senten les olors de les coses: algú fa foc de llenya, l'olor dels arbres (l'Albert sempre diu que una de les coses que el va impressionar més quan va arribar a Boltaña per primer cop va ser l'olor de pins), l'olor del pa, de l'aigua del riu...
El riu i els ocells són quasi els únics sorolls que se senten. Alguna conversa individualitzada, algun cotxe que cirula, però sobretot, se sent la natura que mica en mica es desperta cap a la primavera.
I el gust... Bé, al forn de pa potser no tenen molta varietat de pans: tenen pa de barra, pa rodó (gran o petit), pa de motllo (integral, normal o amb llavors), alguns dies fan pa de barra integral, i per ser cap de setmana, també tenien unes quantes pastes dolces variades, però res a veure amb la varietat que ofereixen actualment els forns de ciutat. Però tampoc ofereixen un pa natural, acabat de fer, cruixent tot el dia, i amb gust de pa! Això per no parlar de la resta d'aliments frescos (verdures, carns)...
I per sobre de tot, a Boltaña hi ha la calma. Quatre dies a Barcelona i ja estàs estressat. Sempre sembla que arribes tard a tot arreu, has de calcular el temps del transport (vigilar si agafes el cotxe: on aparques?, hi haurà trànsit?)... A Boltaña, hi ha "el horario del pais", que vol dir que, es queda a una hora, però tampoc cal agobiar-se si s'arriba, posem, mitja hora tard. Per exemple, no et pots refiar gaire de l'horari de les botigues, i fins i tot l'escola comença a les 10, per no estressar els nens que vénen dels pobles del voltant...
Per això aquest matí, a quarts d'onze, el poble semblava que encara dormia...

Trencalòs!!!

Per primer cop des que estem a Boltaña, hem vist (i ben a prop) un Trencalòs (Quebrantahuesos), que estava volant per sobre el "muladar" que hi ha a l'entrada de la vall de Chistau, on vem anar ahir a passar el dia. Un bon regal! Evidentment vaig fer moltíssimes més fotos, però només en penjo una mostra... Ens hi vem intentar acostar, però de seguida va aparèixer un guarda forestal que ens va avisar que, si no marxàvem, el "quebranta" no baixaria a menjar... Li vem fer cas immediatament!

El trencalòs és un carronyaire que està en perill d'extinció. El seu nom vé de la seva forma d'aconseguir l'aliment que més aprecia: el moll de l'os. Per arribar-hi, trenca els ossos de les seves preses llençant-los contra una pedra.