Sequera

Ja fa moltes setmanes que no plou, que no plou al menys amb prou quantitat com per mantenir un bon nivell d'aigua als rius i als pantans de la comarca. Ahir vam aprofitar per trepitjar el fons del Pantà de Mediano, que està pràcticament buit, cedint la seva aigua al de El Grado. Evidentment, vam anar-hi amb el Naranjito, i vam poder anar caminant fins a la porta de l'església enfonsada de Mediano i el seu Esconjuradero.

Les fotos s'expliquen soles.

Visita a tres pobles

Els darrers caps de setmana hem visitat alguns dels pobles abandonats (o mig abandonats) del Sobrarbe que encara no havíem visitat. Sempre que visitem aquests llocs, on només hi ha unes poques parets, cases enrunades, algunes teulades caigudes, algunes xemeneies i alguns mobles abandonats, ens envaeix la sensació de tristesa, d'estar presenciant el resultat de la mala gestió en un passat recent... Ens imaginem el que podien estar vivint els darrers habitants de cada poble, havent de decidir abandonar la casa, el seu mode de vida, la història de la família... Coneixem de primera mà alguns casos dels que resisteixen per mantenir la casa dempeus, dels que no tenen descendència que continuïn el cultiu dels camps i la cura dels ramats, dels que han de recórrer quilòmetres i quilòmetres per anar al metge o a l'escola, dels que treballen sols i la major part del temps es relacionen amb menys de 5 persones. I tota aquesta gent ens vé al cap quan visitem pobles que quedat abandonats, o que, al menys, no tenen habitants regulars.

Vem anar a Campodarbe quan estava nevat, i a Ascaso. Aquí hi vénen estiuejants.

Campodarbe nevat

Ascaso i el seu fantàstic rellotge de sol

Hem visitat Matidero, un dels pobles al límit de la comarca. Algunes cases estan dempeus, funcionant com a granges.

Matidero

I ahir vam arribar-nos a Muro de Bellos, un poblet abandonat del tot, encara que els propietaris de les cases es volen organitzar per reconstruir-lo.

Muro de Bellos

La sort de viure en un poble

Boltaña vestida de blanc

Aquest cap de setmana, després de la nevada de divendres, vàrem voler sortir a fer una excursió amb una amiga (i amb el Naranjito, clar), per trepitjar neu prop de Boltaña. Evidentment, anant amb el Naranjito, no vàrem anar per carretera, sinó per un camí ("el camino de los Rojos") que puja a Campodarbe, un dels poblets gairebé deshabitats del municipi.
Vam fer moltes fotos pujant, mentre el cotxe anava obrint camí sobre un pam i mig de neu verge, i també un cop vam arribar a Campodarbe. Vam dinar a mig camí amb vistes a Boltaña, que estava preciós tot enfarinat. El dia era totalment assolellat, així que tampoc feia molt fred, tot i l'ambient nevat del nostre voltant. Com ens acostuma a passar en caps de setmana sense festes assenyalades, estàvem totalment sols.

Obrint camí amb el Naranjito

Com que encara teniem unes quantes hores de llum, vam decidir seguir camí i acompanyar la nostra amiga a Silves i Ascaso, dos pobles més de Boltaña, macos i amb molt bones vistes sobre el poble i tota la vall de l'Ara. Però aquest cop vam anar per carretera, on ens vam creuar amb uns amics boltanyencs (els primers que vèiem gairebé en tot el dia!).
A mig camí de Silves, la nostra sorpresa va ser que aquests amics ens van trucar per telèfon, i ens van avisar que HAVIEN RECOLLIT LA CARTERA DE L'ALBERT, que s'havien trobat escampada pel "camino de los Rojos"!!!
Resulta que en una de les parades per fer fotos l'Albert va fer servir la cartera per recolzar la càmera i poder fer alguna foto de tots tres, i ens la vam oblidar... I per casualitat, ell la va trobar al mateix lloc!!! No ens n'havíem adonat fins que ens van trucar! Evidentment, va recollir totes les targetes, documents i diners que hi havia escampats per tot arreu, i ens ho va tornar més tard, al vespre, quan tots ja tornàvem a ser a Boltaña.
Això no hauria passat mai en una ciutat!!!
A més, vàrem tenir la sort que ells la trobessin, abans que el vent ho escampés tot, o que algú altre ho trobés, o que tornés a nevar i quedés tot enterrat.... Una sort increíble!!

Tres dies matemàtics

Aquest pont també hem rebut la visita dels meus companys de la facultat de Matemàtiques, però no ens ha acompanyat el temps ni la salut. Volíem anar a esquiar però no ha parat de ploure, i això no només hauria fet l'esquiada incòmoda, sino que a més va desfer bastant la neu i hauria estat perillós... Per això no vem anar-hi. Però ens vem acostar a Pineta, on hi havia bastanta neu però també aigua.

Després de dinar unes magnífiques hamburgueses i plats combinats, i especialment unes patates braves molt bones, vam anar cap a Boltaña, i vam visitar Ainsa, ens vem quedar prenent alguna cosa per allà, fins a l'hora de sopar.

L'Albert no es va trobar gaire bé, i l'endemà va quedar-se a casa mentre els altres anàvem a visitar el Cañón de Añisclo, tot i que tampoc feia un dia molt bo... Però el vam aprofitar, i ens ho vem passar molt bé.

Aquí teniu unes quantes fotos més.

Setembre

Després de tornar d'Islàndia, vam arrodonir les vacances amb un relax merescut per les platges de Sant Pol, retrobant els amics de tota la vida, sense cites, horaris ni presses, i amb una mica de Windsurfing...

Però de seguida ha tornat la rutina de la feina!
Tot i així, la setmana passada vàrem rebre la visita d'uns amics molt especials, la Itziar, l'Edurne i el Sergi. Amb ells vam passar tres dies de molta activitat:

piragüisme,

equitació,

escalada...

Intercalant salts i bots amb el Naranjito, visites al pagès per comprar tomàquets i acariciar el gatet que tenen, i passejades tranquil.les per Ainsa i Boltaña...
Un bon cap de setmana!

Navaín: La muntanya de fòssils

Ahir, després d’una setmana sencera de pluges, va fer un dia esplèndid, encara que una mica fred. Però el vam aprofitar per anar d’excursió, i pujar la muntanya que tenim més a la vora de Boltaña: Navaín. Després d’arribar a Ascaso en cotxe, vam començar a caminar, encara que ens va costar una mica trobar el camí correcte. La pujada és considerable, uns 800 m de desnivell des d’Ascaso, i per sort alguns núvols tapaven el sol espaterrant que queia sobre nosaltres. Tot i així, la pujada la vam fer poc a poc, sense presses, i vam fer cim a les 3 de la tarda, tres hores després de sortir.

Ascaso, amb el Naranjito

Durant la pujada, a part de gaudir de les vistes espectaculars, ens va sorprendre la quantitat de fòssils que hi havia. De fet, havíem llegit a la pujada de Silves que tota aquesta zona està plena de Nummulites, els organismes marins amb closca que omplien els mars d’aquesta zona, i que van formar aglomerats i roques senceres. De fet, dóna la sensació que tota la muntanya de Navaín està feta d’aquests fòssils.

Fòssils i més fòssils!

Un cop al cim, vam gaudir de les vistes, vam menjar unes pomes, i vam visitar les runes de Santa Marina, l’ermita que hi ha dalt de tot.

Vistes de la quasi omnipresent Peña Montañesa

Quan ja ens començava a agafar fred, vam emprendre la baixada, però també sense presses. Vam arribar a Ascaso a les 6, sense esma de res més que anar a casa, descansar, recuperar forces amb una bona ració de tortellini, dutxar-nos i dormir. Una bona excursió i un bon dia! I més fotos...

La foto que testifica que vem fer el cim!

Silves, dues vegades

Vista de Boltaña des de la pujada a Silves

En els darrers dos caps de setmana hem visitat Silves dos cops. Silves és un dels pobles petits del voltant de Boltaña on ja no hi viu gairebé ningú i que formen part del seu municipi. Tot i que és un dels més propers a Boltaña, encara no l’havíem visitat.
Hi vam provar d’anar el diumenge passat, després de molts dies de pluja i tempesta, hi va haver una mica de descans a mitja tarda, i vam decidir-nos a pujar. Però a mitja pujada va començar a ploure, i pedregar, i no vem poder-lo visitar del tot. Tot i així, al baixar es va aclarir la tarda i vem poder fer algunes fotos interessants.

Conseqüències de la pluja

Però ens vem quedar amb les ganes, i avui hi hem tornat. Avui sí que feia un dia assolellat, i des d’allà hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars de la vall de l’Ara.
Aquí teniu unes quantes fotos, incloses les de les conseqüències de les tempestes del cap de setmana passat.

Una de les cases de Silves

La Fueva, altre cop

Un altre dia vam recórrer algunes pistes forestals amb el Naranjito pels peus de la Peña Montañesa, entre Pueyo de Araguás i Gerbe, ens vam acostar a Griébal (un poble que sembla ja abandonat, i aprofitat per algun grup d’escoltes), i finalment a Rañín, Humo de Rañín, i Solipueyo, tot menjant pomes.

Vistes de Gerbe

Rañín

Després, vem descobrir Formigales, un poble al sud de La Fueva, on hi estan reconstruint un casalot imponent. I a continuació, Troncedo, un dels pobles més al sud del Sobrarbe. També molt bonic, i amb unes restes d’un castell bastant conservades.

Troncedo

Restes del castell de Troncedo

I ja fora de Sobrarbe, tot just al límit amb la Ribagorza, ens vem acostar al Monestir Budista que han fet prop de Planillo. Destaca molt dels pobles del voltant pels seus colors i edificacions no tradicionals de la zona.

Ruta pel riu Vero

Avui feia un dia gris, i sense gaire visibilitat, però tot i així hem aprofitat per fer una volta per algunes zones que encara no coneixíem del Sobrarbe, evidentment amb el Naranjito.
Ens havien parlat molt de Santa Maria de Buil, i a més és un pujolet que es distingeix de seguida per tenir una forma molt punxeguda, així que hem anat a veure-ho de prop.
Buil és un nucli urbà que es divideix en dues barriades: Santa Maria de Buil i San Martín de Buil, cada un amb la seva església del mateix nom, i separats per només uns centenars de metres. Havia tingut ajuntament propi, però actualment hi viuen unes 30 persones, i depèn de l’ajuntament d’Ainsa-Sobrarbe.



Aquesta és l’església romànica de San Martín de Buil. Està restaurada, i té el triple absis que ja hem vist en altres esglésies romàniques de la zona (a San Juan de Toledo, a Samitier...). Aquesta data del segle XI, i s’ha declarat Monument Nacional.


També l’hem vist per dins, i té alguns frescos però no sabem si són originals de l’època o no...


I aquesta és l’església de Santa Maria de Buil. Malauradament, l’estan restaurant en aquests moments i està coberta per una lona blava, i rodejada d’andamiatges i pedres que en fan difícil una visió agradable. Tampoc estava permès el pas a l’interior, així que ens hem conformat amb una visita pels voltants.
Després de visitar Santa Maria de Buil hem anat cap a Almazorre, al límit del Parc Natural de Guara, on hi ha una església també romànica -segle XIII- però restaurada de no fa gaire (de fet té una coberta metàl·lica a la torre que no sembla gaire medieval), i ens ha semblat bastant diferent de les altres de la zona. Té al costat un Esconjuradero, semblant al que hi ha a Guaso, que servia per allunyar les tempestes que podien malmetre les collites, mitjançant conjurs o benediccions dels capellans.

Església d'Almazorre

Seguint el curs del Riu Vero a contracorrent, hem tornat una mica enrere per visitar per primer cop Paúles de Sarsa, que té una petita església també molt bonica i restaurada; Sarsa de Surta, que també té la seva església, i fins i tot escola infantil i primària (tot i que no té ni deu habitants); i finalment, Santa Maria de la Nuez, on hi ha un Santuari dedicat a aquesta verge, que es va trobar dins una noguera després que la hi van amagar per protegir-la dels musulmans durant la reconquesta.

Església de Paúles de Sarsa

Església de Sarsa de Surta

El dia seguia gris i fins i tot plovisquejava de tant en tant, i ens ha anat marxant la llum mica en mica. Així que hem donat per acabada l’excursió.
Aquí teniu unes quantes fotos més.

L'excursió repetida

Aquest cap de setmana hem descobert llocs nous en companyia dels meus pares, que feia temps que no venien. Hem gaudit d'uns dies molt assolellats encara que amb molt de fred, però hem pogut veure uns paisatges meravellosos.

Van arribar divendres tard, i només vem tenir temps de preparar el sopar.

Dissabte, després d'un bon esmorzar i de parar a la ferreteria per comprar alguna eina que faltava, vem dirigir-nos a San Juan de Toledo, però abans d'arribar-hi vem aturar-nos a Arro, un poble per on haviem passat de llarg moltes vegades però no l'haviem arribat a visitar. Petitó però molt maco, amb algunes cases antigues i algunes rehabilitades.

L'església d'Arro

També vem fer una petita parada a Atiart, de camí a San Juan de Toledo. Però quan hi vem arribar, oh meravella! És una església romànica preciosa, amb un àbside en forma de trèbol molt especial. Llàstima que només es pot visitar a l'estiu, potser ho farem l'any que vé, ens han dit que té uns frescos impressionants.

San Juan de Toledo

Com que s'acostava l'hora de dinar vem decidir dirigir-nos al restaurant d'Oncins que ja coneixíem, però sense tornar a Arro, vem intentar trobar el camí que, passant pel Monasterio de San Victorián, arriba a Oncins. Vem fer un parell d'intents en camins que atravessaven torrents totalment glaçats, que indefectiblement acabaven en camps o en barrancs sense sortida, així que vem atravessar Fosado i Moliniás, i finalment vem pujar fins a La Mula, on ens vem trobar un porc de granja prenent el sol a l'era i que ni es va immutar quan vem fonar-hi la volta. Però no era el camí que buscàvem... Sort que anàvem amb el Naranjito, perquè alguns dels trams eren realment molt complicats!

Així que vem trucar al restaurant altre i ens van donar les indicacions necessàries per arribar, i donant uns quants bots pel camí, vem arribar a San Victorián i en pocs minuts (ara ja per carretera) fins a Oncins, on ens esperaven per dinar.

Vista de San Victorián des de La Mula

Un dinar, per cert, boníssim, molt abundant i elaborat, deliciós... Vem menjar molt i bé.

Aviat es va fer l'hora del partit del Barça (el meu pare no se'l volia perdre!) i vem fer un primer intent de marxar. Però quan ens acomiadàvem, els caçadors que també dinaven al restaurant van dir que tenien intenció de despellar-lo i escorxar-lo en aquell moment... Com a bons urbanites, no ho havíem vist mai, així que lluitant com vem poder contra el fred, vem veure com treien la pell, les entranyes, i escorxaven un porc senglar que havien matat d'un tret aquell matí.
I ens en van regalar una cuixa!! Mentrestant s'anava fent fosc...




Al descans del partit (i com que el Barça perdia 1-0) vem anar cap a casa. Però llavors el Kim es va adonar que s'havia deixat el mòbil en algun lloc... Vem trucar al restaurant, i no el tenien!

Després d'encarregar unes paneres de Nadal mentre el Kim gaudia de la remuntada del Barça que l'enviava directe als titulars de tot el món, vem anar cap a casa, donant per acabada l'excursió.

Però com que el Kim seguia sense mòbil, diumenge al matí, una mica més aviat que dissabte, vem decidir tornar a fer l'excursió del dia abans, fil per randa, per veure si el trobàvem. El telèfon donava senyal, o sigui que encara existia i no s'havia congelat durant la nit...

Quan ja havíem fet quatre de les parades que havíem fet el dia abans, mentre seguíem intentant sentir el timbre del telèfon per intentar localitzar-lo, ens van contestar!!! Una senyora, a Oncins, s'havia trobat el mòbil a l'era de casa seva i finalment l'havia sentit sonar!

En mitja hora arribàvem a casa seva i vem recuperar el mòbil. Ara sí que el Kim tenia la felicitat completa!
Amb això, ja donaven el cap de setmana per acabat. Nosaltres vem tornar a Boltaña, on vem passar el dinar i la tarda amb una amiga.

Aventures amb el Naranjito

Dimarts passat, com que els amics van marxar aviat, vam decidir aprofitar el dia i visitar alguns pobles del Sobrarbe que encara no coneixíem. Aquest cop, ens vem dirigir cap als peus de la Peña Montañesa, i recórrer Ceresa, Socastiello, i el que poguéssim de la zona.
Abans d’arribar a Ceresa, però, vem veure un parell de llocs des d’on fer fotos dels pobles de la vall del Cinca: Laspuña, Puértolas, Tella, Escalona... Així que abans d’arribar al poble vem fer unes quantes parades. I una d’elles ens va servir per buscar uns quants bolets: fredolics, i algun molleric.
Socastiello és un poble petit, tan petit que vem passar de llarg sense adonar-nos que l’havíem passat de llarg. Després vem arribar a Ceresa, un grup de cases de turisme rural i segones vivendes (amb alguna excepció), al voltant d’una petita església que encara està pintada, ben mantinguda i en funcionament. Però com que tothom es disposava a dinar i els carrers feien olor de menjar, ens va entrar la gana i vem decidir anar a Casa Isidora (Laspuña) on vem dinar molt i molt bé (canelons, sopa, conill i ternasco).
Després de dinar vem fer una passejada (amb el Naranjito primer, i caminant després, quan el Naranjito ja no passava) a la vora del Cinca, seguint el curs del riu en direcció Araguás i Ainsa.
Per no tornar a casa per la carretera (a més, era el darrer dia del pont i podia haver-hi cues), ens vem dirigir a Ainsa per Araguás. Mentre s'anava fent fosc, recorríem la pista a través d’Araguás i cap a la carretera que ens portaria al Pueyo de Araguás.
Però a mig camí la pista s'anava tornant relliscosa i enfangada. En una pendent, el Naranjito va relliscar i ens vem parar a mitja pujada per posar la tracció a les quatre rodes. Intentàvem fer maniobra, arrancar, seguir pujant... però les rodes no s’agafaven, el cotxe relliscava més i va acabar caient en un réc lateral, clavant el cul al marge del camí: la única sortida era endavant. Però les rodes ja no s’agafaven al terra, hi havia com 10 cm de fang, i ni posant un sac a terra, sota la roda, ni intentant desencaixar-lo del darrera amb una pala, no aconseguíem moure’l ni un mil•límetre, ni endavant ni endarrere.
En totes aquestes operacions, que van durar una mitja hora, ens vem posar de fang fins a les orelles. I era fosc, sort en vem tenir de portar llanternes a la bossa.
Finalment, ens va vencer el pessimisme (o la realitat), i vem decidir tornar a peu fins a Araguás, que calculàvem que deu estar a un quilòmetre o poc més: en menys de mitja hora hi hauríem d’arribar. Millor això que quedar-nos a dormir al naranjito!
No fa fred, i caminant entràvem en calor, però ens temíem que a Araguás ja no hi hagués ningú, o que no ens poguéssin ajudar a treure el cotxe, evidentment no hi coneixíem ningú... Com ho farem??
L’aventura acaba molt bé: la primera casa que vem trobar, vint minuts després de deixar el cotxe, era la de Santiago Pueyo i la seva dona, Dulce, que ens va reconèixer de seguida i van ser molt amables. Ens van oferir un refrigeri, l’escalfor de la llar de foc, i sobretot, amb dos amics que tenien a casa, van anar a veure el cotxe i van decidir que el millor era fer servir un tractor per treure'l. Van avisar el germà del Santiago, que té un tractor molt gran, i gràcies a ell vem recuperar el cotxe del mig del fang: el tractor el va treure com si fos un cotxe de joguina!!!
En mitja hora més, ja érem a casa, plens de fang però sans, estalvis i amb el Naranjito!!

Epíleg: encara estic netejant el fang de la roba, les bótes i el naranjito!!! Us ho podeu creure o no... però no hi ha fotos!

Visita Mina, Moe, Nastia i Iana

Aquest cap de setmana ens han visitat els Mohedano-Comas, i encara que el temps no va acompanyar del tot, van ser tres dies ben aprofitats. Vem començar amb una obra de teatre que van fer a Labuerda, dissabte al vespre: “La pluma del Rey”. Una comèdia divertida, diferent, ens va sorprendre a tots. Després ens vam passar el vespre prenent patates i beguda, que després vem completar amb uns entrepans: no podiem donar el dissabte per acabat, acompanyats de la Montse i el Ricard, i els seus fills que van fer pinya de seguida amb les de la Mina i el Moe, continuant les corredisses que ja deuen fer en els assajos de l’Esquellerinc.
L’endemà també vem compartir-lo amb la Montse i família, primer rebent una lliçó magistral sobre vaqueries, de la mà del José Ramon. Ens ho vem passar molt bé, molt instructiu , i pels nanos, amb les vaques i els vedells tan a prop, ben impressionant!
Després, com que es va arreglar una mica el dia, vem anar a buscar bolets. A mig camí vem menjar (pa i formatge, pernil, embotit, fruita...), i vem omplir gairebé els quatre cistells que dúiem!! Bàsicament fredolics i rovellons, i alguns mollerics també (tot i les reticències dels que no els coneixíem). Com sempre, vem anar amb el Naranjito, que va fer les delicies dels nens (Albert inclòs).

Vem tornar a Boltaña a temps de fer un riu i anar al cine. Feien "UP", una pel·lícula encantadora i divertida, que comentaré més endavant.
Després del cine, una petita volta pel casc antic de Boltaña, i visita al nou Pessebre que munta cada any l’Asociación Belenística. Un muntatge impressionant, enorme, i aquest any, amb moviment i motius egipcis. A més vem coincidir amb el Miguel Angel, capellà de Boltaña, que ens va il·lustrar sobre l’interior de l’església.

Al vespre, un super sopar a Casa Carrera (Labuerda) va culminar un gran diumenge.
Dilluns el dia es va llevar plujós i ens va alentir el ritme. No ens vem decidir a fer res fins mes tard de les dotze, però finalment vem visitar Janovas, tot i la pluja que queia. Una bona visita, com sempre, molt interessant, amb pujada al campanar i tot.

Vem arribar a casa a temps de fer el dinar (amb bolets inclosos!!), i vem fer una bona sobretaula... fins que algú va suggerir berenar!! No feia ni dues hores que havíem dinat i ja tornàvem a menjar! Clar que la coca, la nocilla, les magdalenes... eren una temptació difícil de resistir. Jocs, escacs, fotos... van acabar d’arrodonir la tarda.

Després de pair una mica, vem fer un passeig per Ainsa, enmig de la boira. I, clar, vem acabar el dia menjant altre cop!!!Malauradament la família Mohedano-Comas van haver de marxar dimarts al mati, així que vem acabar el cap de setmana una mica abans. Pero en resum, vem menjar, jugar i divertir-nos molt!!!

Com sempre, hi ha mes fotos.

Laguarta i Torrolluela del Obico

El cap de setmana passat ens vem quedar a Boltaña, i per variar, sols. Però no vem desaprofitar l'ocasió de descobrir coses noves. Dissabte ens vem dedicar a buscar bolets, aquest cop per Saravillo. Vem trobar un camí que s'enfilava muntanya amunt, i gairebé dalt de tot vem arribar a recollir tres cistells de bolets. Dos quilos de rovellons, mig de camagrocs, i uns quants fredolics, rossinyols, i un parell de Macrolepiotes, uns bolets grans i inconfusibles. D'aquests en vem fer una mena d'entrpà, posant els barrets dels dos bolets un sobre l'altre, i farcits de carn picada; després, arrebossats i fregits. Estaven boníssims! Els camagrocs, clar, per fer-ne truita, i la resta per fer-ne salsa per uns espaguetis i per acompanyar carns.
Diumenge ens vem decidir per una ruta de les que es poden trobar al llibre: "La montaña olvidada: Despoblados del alto Alcanadre", del nostre amic Arturo González Rodríguez.

Vem veure que una de les rutes, properes a Boltaña, i que impliquen poca estona de caminar, és anar fins a Torrolluela del Obico. Per arribar-hi vem parar a Laguarta (primer poble de l'Alto Gállego, per la carretera de Sabiñánigo), on vem dinar molt bé. A més, la casa està molt ben restaurada, i l'església també està preciosa.

Després de dinar vem anar fins a Torrolluela. Pel camí encara vem trobar algun bolet més, i vem arribar al poble, deshabitat però amb alguna borda que encara s'usa, que vem trobar preciós i molt interessant.
Aquí en teniu algunes fotos.