Aventures amb el Naranjito

Dimarts passat, com que els amics van marxar aviat, vam decidir aprofitar el dia i visitar alguns pobles del Sobrarbe que encara no coneixíem. Aquest cop, ens vem dirigir cap als peus de la Peña Montañesa, i recórrer Ceresa, Socastiello, i el que poguéssim de la zona.
Abans d’arribar a Ceresa, però, vem veure un parell de llocs des d’on fer fotos dels pobles de la vall del Cinca: Laspuña, Puértolas, Tella, Escalona... Així que abans d’arribar al poble vem fer unes quantes parades. I una d’elles ens va servir per buscar uns quants bolets: fredolics, i algun molleric.
Socastiello és un poble petit, tan petit que vem passar de llarg sense adonar-nos que l’havíem passat de llarg. Després vem arribar a Ceresa, un grup de cases de turisme rural i segones vivendes (amb alguna excepció), al voltant d’una petita església que encara està pintada, ben mantinguda i en funcionament. Però com que tothom es disposava a dinar i els carrers feien olor de menjar, ens va entrar la gana i vem decidir anar a Casa Isidora (Laspuña) on vem dinar molt i molt bé (canelons, sopa, conill i ternasco).
Després de dinar vem fer una passejada (amb el Naranjito primer, i caminant després, quan el Naranjito ja no passava) a la vora del Cinca, seguint el curs del riu en direcció Araguás i Ainsa.
Per no tornar a casa per la carretera (a més, era el darrer dia del pont i podia haver-hi cues), ens vem dirigir a Ainsa per Araguás. Mentre s'anava fent fosc, recorríem la pista a través d’Araguás i cap a la carretera que ens portaria al Pueyo de Araguás.
Però a mig camí la pista s'anava tornant relliscosa i enfangada. En una pendent, el Naranjito va relliscar i ens vem parar a mitja pujada per posar la tracció a les quatre rodes. Intentàvem fer maniobra, arrancar, seguir pujant... però les rodes no s’agafaven, el cotxe relliscava més i va acabar caient en un réc lateral, clavant el cul al marge del camí: la única sortida era endavant. Però les rodes ja no s’agafaven al terra, hi havia com 10 cm de fang, i ni posant un sac a terra, sota la roda, ni intentant desencaixar-lo del darrera amb una pala, no aconseguíem moure’l ni un mil•límetre, ni endavant ni endarrere.
En totes aquestes operacions, que van durar una mitja hora, ens vem posar de fang fins a les orelles. I era fosc, sort en vem tenir de portar llanternes a la bossa.
Finalment, ens va vencer el pessimisme (o la realitat), i vem decidir tornar a peu fins a Araguás, que calculàvem que deu estar a un quilòmetre o poc més: en menys de mitja hora hi hauríem d’arribar. Millor això que quedar-nos a dormir al naranjito!
No fa fred, i caminant entràvem en calor, però ens temíem que a Araguás ja no hi hagués ningú, o que no ens poguéssin ajudar a treure el cotxe, evidentment no hi coneixíem ningú... Com ho farem??
L’aventura acaba molt bé: la primera casa que vem trobar, vint minuts després de deixar el cotxe, era la de Santiago Pueyo i la seva dona, Dulce, que ens va reconèixer de seguida i van ser molt amables. Ens van oferir un refrigeri, l’escalfor de la llar de foc, i sobretot, amb dos amics que tenien a casa, van anar a veure el cotxe i van decidir que el millor era fer servir un tractor per treure'l. Van avisar el germà del Santiago, que té un tractor molt gran, i gràcies a ell vem recuperar el cotxe del mig del fang: el tractor el va treure com si fos un cotxe de joguina!!!
En mitja hora més, ja érem a casa, plens de fang però sans, estalvis i amb el Naranjito!!

Epíleg: encara estic netejant el fang de la roba, les bótes i el naranjito!!! Us ho podeu creure o no... però no hi ha fotos!