E pur si muove!!!

Tot just acabem de concloure el curs de la coral amb una estrena mundial en un concert espectacular. Estrena mundial de “E pur si muove”, l’espectacle que el Cor Ariadna ha estat preparant durant mesos i que han ofert avui a una sala “Pere Pruna” plena a rebentar, contra tot pronòstic tenint en compte la oferta esportiva d’avui a la mateixa hora.
El concert, del qual només he participat a la primera part i he gaudit plenament la segona, tenia una dificultat afegida per un cor tradicionalment –i quasi exclusivament- de música clàssica: una coreografia ideada per Toni Jodar, professional del tema i ara ja amic del Cor.
Nois, enhorabona. Pels assistents al concert potser només ha estat un concert lleugerament diferent, que ha sonat, com sempre, immillorable, i amb una nova posada en escena... però jo sé el que ha costat que sortís tal com ha sortit avui. Molts dies d’assajos, molta preparació, correccions, suor i rialles, que avui han vist el seu fruit. I només puc que felicitar-vos. Tinc ganes de veure altre cop l’espectacle, m’heu fet moure cos i ànima!!
De moment, unes fotos.

Concert Cor Ariadna!

L'enigma dels Voluntaris

Els meus amics de Voluntaris (que van ser Voluntaris per als Jocs Olímpics de Barcelona’92 i ens vem conèixer en un curs d’anglès que va organitzar el comitè olímpic a Huddersfield), ens van regalar un cofre que, per saber com obrir-lo, havíem de resoldre el següent enigma.

“Una vegada hi havia un Rajà que va repartir una pila de perles entre les seves filles. En va donar una a la més gran, més una setena part de les que quedaven; a la segona, en va donar dues més una setena part de les que quedaven, i així successivament.
Després de que les germanes petites es queixessin del que consideraven un tracte injust, el Notari de la ciutat que sabia resoldre enigmes com aquest, va dictaminar que el repartiment era totalment equitatiu. Quantes perles i quantes filles tenia el Rajà?”

El que és més important per a resoldre el problema és adonar-se que el Notari dictamina que el repartiment era equitatiu. Per tant, de moment no cal saber quantes filles tenia el Rajà, i comencem igualant les perles que obtenen les dues germanes més grans:

si anomenem x el nombre total de perles, tenim la següent equació:


Així, arreglant-la una mica, tenim:

D’on fàcilment obtenim:

7x-7=49+7x-20-x , i per tant: x=36

Un cop sabem la quantitat de perles que hi ha, podem saber quantes en té la primera germana: 1+35/7 = 6. Per tant, a cada germana n’hi tocaven 6, i això vol dir que tenim 36/6 = 6 germanes.

Ara només falta saber quantes monedes hi ha al cofre... però això ja és una altra història!

MOLTES GRÀCIES AMICS PER SEMPRE!!!

El Casament

No puc expressar en paraules tot el que sento...

Ahir va ser un gran dia. Segurament, el millor dia de les nostres vides. Va sortir tot tal i com volíem (excepte la pluja, però que no va aconseguir "aguarnos la fiesta"), tothom estava encantat i va gaudir molt.

La cerimònia va ser perfecta, gràcies a la Coral (com, no, vau estar genials, com sempre!), al Ricard, que la va fer encara més personalitzada, a la Núria (en nom del "col·lectiu d'amics més antics de la Laura"), al José Miguel (en nom dels amics més íntims de l'Albert), al David (el Padrí) i al Pau (en nom dels amics que van aconseguir que ens coneguéssim, alhora que testimonis del matrimoni)... Tots ells van fer possible una cerimònia distreta (tot i que va durar una hora!), divertida, amena, amb moments emotius, i sobretot, amb l'expressió en paraules de moltes coses que sortien de dins... Una cerimònia civil diferent, però perfecta per a nosaltres!!!

Però després encara vem seguir la festa, amb l'aperitiu, les fotos (aquest moment va ser una mica crític, però el vem salvar), el sopar que estava boníssim, i sobretot, la festa de després. Va ser tot exactament com jo, personalment, m'ho imaginava: música sempre coneguda, amb la pista sempre plena de gent amiga i estimada ballant i passant-s'ho d'allò més bé, oferint una bona festa a tothom qui estimem, amb l'Albert parlant més que ballant, jo ballant i cantant més que parlant.... Tot perfecte!!!

Aquesta matinada i matí no he pogut dormir, no parava de tenir imatges, records de tot el que va passar ahir: no em puc treure del cap la meva neboda, la Mariona, ballant, saltant i botant com una desenfrenada, es van esgotar abans als seus pares que ella; els meus cosins sent el centre de la festa, compartint protagonisme amb el Nacho, el Germán, el Pau, el grup de Voluntaris, i tants d'altres que no deixaven de divertir-se en tota l'estona...

Tampoc podia parar de repetir mentalment un munt de paraules dolces, sentides i amables per part de tothom...

De debò, aquest dia tan especial, meravellós i únic no hauria estat possible sense tots vosaltres.

MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!!

I ara, ens n'anem a la quinta Xina!!

Dia D -1

Demà és el gran dia. Només esperem que no plogui perquè una part de la festa serà a la terrassa de l'hotel, però la resta està gairebé tot a punt. Només falten els darrers detalls...
I això que hem portat unes setmanes de bojos, com no podia ser d'una altra manera tenint en compte que ho hem organitzat tot en tres mesos!! Però segur que ens ho passem bé, i demà serà una gran festa.

Demà a aquesta hora ja estarem casats, i a punt de sopar... No m'ho puc imaginar... Serà estrany? Total, ja fa temps que vivim junts... Serà diferent? Serà divertit!!!

Fins aviat!

Títol de Notari

La setmana passada la Casa Reial va convocar l'Albert perquè el Príncep oferia una recepció als Nous Notaris. L'Albert és el de blau. El més baixet.








Després, el Ministre de Justícia els va donar a tots el seu Títol que els acredita com a Notaris. Encara no ha pres possessió de la plaça, i per tant encara no ha jurat el càrrec, però ja té un document que certifica que les autoritats jurídiques han de tenir en compte el seu parer.




Com podeu comprovar, tot i ser actes protocolaris, l'Albert s'ho passa bé i no para de somriure!!

Indiana Jones

No vull desvetllar res, però ahir vem anar a veure la peli de l'Indiana Jones, voliem aprofitar que ja no hem d'estudiar cap dels dos, i distreure'ns una mica de totes les coses que tenim al cap...

Distreta, divertida a estones, l'argument una mica fluix però això en les pelis d'aventures com aquesta acostuma a ser perdonable... També passarem per alt les incongruències geogràfiques i històriques de la peli, no crec que aquesta saga hagi estat mai històricament contrastada. M'ha agradat molt la Cate Blanchet, evidentment, i que fan broma dels anys que han passat des de la darrera peli,
però potser més recomanable per veure a casa que pagar el cine...

La recta final (2)

Falta una setmana. Set dies. Però afortunadament no queden gaire coses per fer... Jo ja tinc el vestit gairebé a punt, l'Albert també, i les coses del banquet i de la cerimònia estan gairebé totes a punt. Per tant, pocs nervis... però ganes de arribi el dia, moltes!!! Serà una gran festa, segur que ens ho passem molt bé.

Ahir vaig fer el darrer examen, crec que realment serà l'últim!!! Em va anar força bé, dilluns diran el resultat. Una altra cosa menys de què preocupar-nos. Encara no me'n faig a la idea, que no hauré de pensar més en si he d'estudiar o no, en matricular-me, en combinar horaris amb la feina... Al setembre suposo que me n'adonaré!! Tindré temps de llegir, d'escoltar música, d'anar al cine i al teatre.... Quines ganes!!!

També tenim tots els papers a punt per poder marxar a Shanghai, això sí que podria ser demà mateix i me n'aniria encantada!!!

La recta final

La tradició a la facultat de matemàtiques de la UB és que tot estudiant que acabi (o tingui previst acabar) aquell any, sigui llançat pels seus companys a l’estanyol del mig del pati de ciències de l’Edifici Històric de la UB.
Com que tinc intenció d’acabar enguany (més concretament, demà passat!), he participat més activament que mai en aquesta cerimònia.
Cal puntualitzar que quan a la facultat hi havia uns quants centenars d’estudiants (o fins i tot algun miler), aquest dia era molt més multitudinari, i amb més aconteixements.
A les 12 de migdia hi havia uns quants estudiants (els que feien el viatge de fi de carrera) que muntaven una traca monumental que petava al voltant de totes les columnes del pati. Alhora, es venien els darrers pastissos i material que s’havia intentat vendre per aconseguir diners per fer el viatge de fi de carrera...
En fi, ja fa uns anys que van prohibir fer la traca (era un perill per la integritat de l’edifici) i ja no hi ha prou alumnes per organitzar un viatge de fi de carrera... Així que l’únic que passa el darrer dimecres de classe a les 12 és que uns quants alumnes es van llançant a l’estanyol els uns als altres.
Finalment, després de 10 anys (!!!) m’ha tocat a mi!!!! Els meus pares i els meus sogres, i sobretot, l’Albert, no s’ho han volgut perdre. Aquí teniu el resum del reportatge gràfic.
No sabeu com m’heu ajudat tots plegats a que aquest dia hagi arribat. Jo sola m’hauria rendit. La tossuderia de l’Albert, les carmanyoles de la mare i el “taxi” del pare, la paciència de tots plegats, la comprensió de l’empresa per donar-me permís per fer horaris raríssims i vacances sempre fora de temporada... Els apunts de molts companys, les hores d’estudi compartides amb la Sandra i l’Esmeralda, la Cinta, el Sergio, el German, i tants d’altres... Tot això ha fet possible que aconseguís la gran fita: SER LLICENCIADA EN MATEMÀTIQUES!!

MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!!

Amaral - Marta, Sebas, Guille y los demás

Dedicada a todos mis amigos, los que participarán en la boda, los que vendrán y los que no. Un beso a todos!!!

Coti y Andrés Calamaro - Nada fue un error

Aquesta també em fa ballar!

Santana ft. Rob Thomas - Smooth (Official MTV)

Una de les cançons que em fan ballar!!!

Vaya con Dios - trailer

Aquí en teniu el trailer... en alemany (ho sento!)

"Vaya con Dios"

Diumenge passat ens vem quedar enganxats a BTV veient una peli que després vem descobrir que era "Vaya con Dios", una producció alemanya amb el mateix títol original. Té tocs divertits, surrealistes, espirituals, música gregoriana que, pels qui no els agrada, fa fins i tot de bon sentir... Absolutament recomanable. Aquí en teniu més informació. Evidentment, en Daniel Brühl guapíssim, encara que faci de monjo...!!

Enhorabuena, Itziar!

Enhorabuena por haber sido escogida Presidenta de Amnistía Internacional España!!! Conozco a Itziar desde hace muchos años, y siempre ha sido para mí un referente respecto al activismo, la solidaridad, la empatía, la generosidad, el no restar impasible ante las injustícias... ¡Felicidades! Un puesto de responsabilidad, pero con tu historial, est bien merecido. Aquí teneis la noticia.

Sant Jordi

Per mi Sant Jordi és fins i tot més Diada que la Diada de l’11 de Setembre. Per mi significa molt més que la Diada oficial. Com deia el Jordi Basté a Rac1 aquest matí:

"Sant Jordi és una diada tan esplèndida, tan nostrada, tant “de fer país” […]. Sant Jordi és una diada de llibres, de roses, d’amor, d’amistat, de passeig, de mirar, de sentir, de petó. És una festa sense ser-ho, que són les millors, les que no ens obliguen, les que ens surten de dins, les que fan fer campana a l’escola, escapar de la feina, no anar a classe a la facultat. És una diada tan simbòlica, que ens la prenem com una segona Diada Nacional […]"

És un dia per sortir al carrer i sentir-te orgullós de ser català, per sentir-te acompanyat per la gent, per olorar les flors que omplen qualsevol cantonada de la ciutat, per llegir, buscar, remirar llibres, triar i remenar, per trobar-te amb els escriptors… A més (com darrerament) avui el dia ha estat esplèndid, amb un sol que ha acompanyat tot el dia, ha forçat la gent a sortir al carrer i oblidar-se que aquest vespre juga el Barça…
Barcelona es vesteix de festa encara que no ho sigui, els carrers estan plens de senyeres, de gent, de paradetes de llibres i roses… Sempre he procurat ser a Catalunya per Sant Jordi, i només he estat fora en dues ocasions: un any era a Tübingen, visitant una amiga que hi viu, i un altre era a València, visitant l’Albert que hi feia un curs… Però sempre he trobat el moment per passejar i mirar llibres, comprar-ne…
Enguany, el rànquing de llibres més venuts per Sant Jordi és:
El Juego del Ángel / El joc de l'àngel (Zafón)
Te daré la tierra / Et donaré la terra (Lloréns)
El chico del pijama a rayas / El noi del pijama de ratlles (Boyne)
El asombroso viaje de Pomponio Flato (Mendoza)

Jo m'he comprat el del Mendoza (sempre en cau algun... M'encanta!) i "De tot cor", d'Andreu Martin, de qui havia llegit els llibres que ha escrit en col.laboració amb Jaume Ribera (els protagonitzats per en Flanagan i l'Esquius), i me l'ha signat.

Per primer cop des que ens coneixem, l'Albert i jo hem passat el dia de Sant Jordi separats, ja que ell havia de ser a Pamplona uns dies... Però ahir ja em va regalar una rosa preciosa i vem comprar alguns llibres.

I d'on vé la tradició?

La llegenda de Sant Jordi diu que en un poble hi va aparèixer un drac que necessitava menjar gent, i que per no suportar atacs del drac, sortejaven la víctima entre la gent del poble. Fins que li va tocar a la filla del rei, que a més era la més bonica del poble. Per salvar-la, va aparèixer Sant Jordi, que va lluitar contra el drac i el va travessar amb una llança que li va fer vessar sang, que al caure a terra van fer sortir un roser de roses vermelles.
A la Wikipèdia trobeu molta informació en tots els idiomes de Sant Jordi, que és patró de molts llocs del món (entre ells, Anglaterra i Aragó). També és patró de Catalunya però el dia 23 d’abril no és festiu...

Aquí teniu més fotos que he fet aquesta tarda a Barcelona

Boltaña

Aquest cap de setmana hem visitat un dels pobles on és possible que anem a viure, un dels llocs escollits per a què l’Albert treballi i per tant hi visquem. Es Boltaña, un “pueblo con encanto”, com no parava de repetir la noia de l’Oficina d’Informació Turística d’allà, entusiasta com ella sola que ens va donar més informació per minut que l’Albert quan cantava els seus temes… I vem estar amb ella més d’una hora!! Realment, la Maria José es va guanyar el sou…

El poble és petit, té poc més de 1000 habitants, però és preciós, un típic poble del Pirineu, al costat de L’Ainsa. Té moltíssimes possibilitats: esports d’aventura baixant en piragua pel riu Ara, o fent descens de barrancs per la zona de la Serra de Guara, que té al costat; excursions fins a esgotar-te, pel Parque Nacional Ordesa y Monte Perdido, pel Parque Natural Posets Madaleta, o per diferents rutes grans o petites de la zona (PR, GR…).
Crec que no ens avorriríem, i tenim moltes ganes de començar aquesta aventura!!
Aquí teniu unes quantes fotos del dia que vem passar ahir.

Motos

Esta Setmana Santa también hemos aprovechado para desconectar un poco del estrés (o sea, del móvil) cogiendo la moto junto con Esmeralda i Nacho, i nos hemos dejado llevar por carreteras por donde Albert ha disfrutado conducir la moto, hasta Mura, donde nos hemos encontrado con un restaurante donde comimos mucho, bueno y barato. El sitio es precioso, y la compañía genial!! Gracias por hacernos descubrir rincones epsectaculares a la vuelta de la esquina!

Cómo no, las fotos.

Calçotades!

A l'hivern els catalans també aprofitem per fer grans menjars, i des de fa relativament poc es fan calçotades. El que es menja, doncs, són principalment els calçots, que són cebes que s'han conreat de manera especial, deixant-les mig colgades i mentre van creixent es van colgant cada cop una mica més (es van calçant, d'aquí el nom), de manera que la ceba creix llarga i esprimatxada, sense desenvolupar totalment el seu bulb natural. Aquesta ceba especial es cou sense treure'n els restes de terra, i directament sobre flama viva, fins que queda renegrida. El que és més divertit és, però menjar els calçots: s'han de pelar, o sigui, treure les capes externes de la ceba que han quedat més cremades, i sucar la part blanca i cuita a la salsa, tradicionalment una salsa romesco, i menjar la ceba aixecant-la per sobre el cap, des de l'arrel fins a les fulles. Com que la postura facilita les taques, la vestimenta s'ha de complimentar amb un pitet, un trap o tovalló penjat del coll. Per tant, la calçotada és un àpat poc decorós i que surt de tot protocol, i per això és tan divertit. A continuació dels calçots, que es pot considerar un primer plat, es menja carn a la brasa, com una barbacoa qualsevol. Personalment, però, gaudeixo molt més dels calçots que de la resta...

Enguany només hem fet una calçotada, a la casa que la família del Nacho tenen a Rellinars, i ens vem renunir uns quants amics, amb el nou nebot de l'Esmeralda i el gos de la germana inclosos. Aquí teniu el document gràfic que ho certifica.

La Mona de Pasqua

Segons la Wikipèdia:

"La mona de Pasqua és dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s'han acabat.

El nom prové de la munna terme àrab que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors.

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l'ou dur al damunt.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l'ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata."

Evidentment, nosaltres vem complir amb la tradició i vem portar la Mona als nebots de l'Albert, ja que ell és padrí de l'Alba. Aquí teniu les fotos de la mona i els nebots.