La nostra amiga Núria ha començat a escriure un blog per detallar la seva experiència laboral a Vietnam, on fa una setmana que s'ha traslladat per començar una nova feina. El blog és VIETNAMESE EXPERIENCE.
Segur que aprèn molt, i es pot deduir de les primeres impressions que s'ho passarà molt bé, encara que a nivell de feina haurà de canviar coses...
Molta sort, Núria!
dilluns, de març 29, 2010
dissabte, de març 27, 2010
Més Big Bang Theory
Una escena genial de “The Big Bang Theory”. El diàleg diu:
Penny : Bon dia, Sheldon! Vols ballar amb mi?
Sheldon: No.
P: Per què no?
S: Penny, encara que comparteixo les teories de “Molts móns”, segons les quals hi ha un nombre infinit de Sheldons en un nombre infinit d’universos, t’asseguro que en cap d’ells mai ballo.
P: I et diverteixes en cap d’ells?
S: Estadísticament, en alguns sóc un pallasso de caramel. Però no ballo.
P: D’acord. Vols torrades a la francesa?
S: És el dia dels cereals
P: Doncs el dia de les torrades franceses et faré cereals.
S: Déu meu, encara estaràs aquí el dia de les torrades franceses?
Leonard: Bon dia
S: Leonard, la Penny fa torrades franceses
L: Ho sento, encara no li he donat el teu calendari.
S: Se’l pot descarregar al seu telèfon! I em pensava que havíem acordat que les vostres trobades serien al seu apartament
L: Ho fèiem, però hi han circumstàncies agreujants.
S: Ja veig. Les seves habilitats de mestressa de casa han vençut la seva bellesa?
L: No el llit s’ha... com... trencat.
S: No sembla gaire probable. El llit és robust, i fins i tot dues persones de talla normal no poden causar danys estructurals, i molt menys un homuncle com tu!
P: Un homuncle?
L: Una miniatura humana perfectament formada
P: Oh, ets el meu petit Homuncle!
L: No ho facis
P: Ho sento. Val, qui vol caramel i qui vol sucre?
S: Jo vull cereals
P: Doncs jo vull un novio que tingui un company de pis que no sigui un emprenyador
S: Segur que passarà aviat. Però mentrestant, encara vull cereals.
P: Mira, jo em rendeixo. Ets impossible
S: No puc ser impossible. EXISTEIXO! M’imagino que has volgut dir: “Em rendeixo, ets improbable!”
L: Sheldon, hauràs de trobar una manera de relacionar-te amb la Penny
S: Què vols, que mengi torrades el dia dels cereals? Això sí que és impossible!
L: Només dic que és més fàcil atrapar mosques amb mel que amb vinagre
S: Encara se’n cacen més amb excrements. Què vols dir?
L: Només que…
S: Ostres, fa bona olor…. Llàstima que és dilluns!
Més aventurers
Una altra que se n’ha anat a l’aventura és la nostra amiga Núria, que ha aconseguit una feina A VIETNAM!!! Fa una setmana que està allà, i explica moltes coses impressionants, tampoc és el mateix viatjar que anar-hi a viure, i no només hi ha dificultats d’idioma, també, sobre tot, culturals!! Però és una noia amb moooolta empenta, que davant els reptes “se crece”, i segur que se’n sortirà, i es guanyarà el respecte i l’afecte de molta gent!
Molts ànims, Núria, i ja ens mantindràs al dia! Quan estigui més centrada potser fa un blog propi, ja el lincaré.
Molts ànims, Núria, i ja ens mantindràs al dia! Quan estigui més centrada potser fa un blog propi, ja el lincaré.
dissabte, de març 20, 2010
Noves aventures de l'Ivan
El meu cosí Ivan ha tornat a agafar la motxilla i ha sortit disparat cap a Nova Zelanda. Si segueix relatant-me les seves aventures per mail com havia fet en el seu anterior viatge a Brasil, les penjaré al blog que vaig obrir en nom seu. Esperem que aquest cop no hagi de marxar del país, com l'altre vegada, per falta de papers!
Bon viatge!
Bon viatge!
Ruta pel riu Vero
Avui feia un dia gris, i sense gaire visibilitat, però tot i així hem aprofitat per fer una volta per algunes zones que encara no coneixíem del Sobrarbe, evidentment amb el Naranjito.
Ens havien parlat molt de Santa Maria de Buil, i a més és un pujolet que es distingeix de seguida per tenir una forma molt punxeguda, així que hem anat a veure-ho de prop.
Buil és un nucli urbà que es divideix en dues barriades: Santa Maria de Buil i San Martín de Buil, cada un amb la seva església del mateix nom, i separats per només uns centenars de metres. Havia tingut ajuntament propi, però actualment hi viuen unes 30 persones, i depèn de l’ajuntament d’Ainsa-Sobrarbe.
Aquesta és l’església romànica de San Martín de Buil. Està restaurada, i té el triple absis que ja hem vist en altres esglésies romàniques de la zona (a San Juan de Toledo, a Samitier...). Aquesta data del segle XI, i s’ha declarat Monument Nacional.
També l’hem vist per dins, i té alguns frescos però no sabem si són originals de l’època o no...
I aquesta és l’església de Santa Maria de Buil. Malauradament, l’estan restaurant en aquests moments i està coberta per una lona blava, i rodejada d’andamiatges i pedres que en fan difícil una visió agradable. Tampoc estava permès el pas a l’interior, així que ens hem conformat amb una visita pels voltants.
Després de visitar Santa Maria de Buil hem anat cap a Almazorre, al límit del Parc Natural de Guara, on hi ha una església també romànica -segle XIII- però restaurada de no fa gaire (de fet té una coberta metàl·lica a la torre que no sembla gaire medieval), i ens ha semblat bastant diferent de les altres de la zona. Té al costat un Esconjuradero, semblant al que hi ha a Guaso, que servia per allunyar les tempestes que podien malmetre les collites, mitjançant conjurs o benediccions dels capellans.
Seguint el curs del Riu Vero a contracorrent, hem tornat una mica enrere per visitar per primer cop Paúles de Sarsa, que té una petita església també molt bonica i restaurada; Sarsa de Surta, que també té la seva església, i fins i tot escola infantil i primària (tot i que no té ni deu habitants); i finalment, Santa Maria de la Nuez, on hi ha un Santuari dedicat a aquesta verge, que es va trobar dins una noguera després que la hi van amagar per protegir-la dels musulmans durant la reconquesta.
El dia seguia gris i fins i tot plovisquejava de tant en tant, i ens ha anat marxant la llum mica en mica. Així que hem donat per acabada l’excursió.
Aquí teniu unes quantes fotos més.
Ens havien parlat molt de Santa Maria de Buil, i a més és un pujolet que es distingeix de seguida per tenir una forma molt punxeguda, així que hem anat a veure-ho de prop.
Buil és un nucli urbà que es divideix en dues barriades: Santa Maria de Buil i San Martín de Buil, cada un amb la seva església del mateix nom, i separats per només uns centenars de metres. Havia tingut ajuntament propi, però actualment hi viuen unes 30 persones, i depèn de l’ajuntament d’Ainsa-Sobrarbe.
Aquesta és l’església romànica de San Martín de Buil. Està restaurada, i té el triple absis que ja hem vist en altres esglésies romàniques de la zona (a San Juan de Toledo, a Samitier...). Aquesta data del segle XI, i s’ha declarat Monument Nacional.
També l’hem vist per dins, i té alguns frescos però no sabem si són originals de l’època o no...
I aquesta és l’església de Santa Maria de Buil. Malauradament, l’estan restaurant en aquests moments i està coberta per una lona blava, i rodejada d’andamiatges i pedres que en fan difícil una visió agradable. Tampoc estava permès el pas a l’interior, així que ens hem conformat amb una visita pels voltants.
Després de visitar Santa Maria de Buil hem anat cap a Almazorre, al límit del Parc Natural de Guara, on hi ha una església també romànica -segle XIII- però restaurada de no fa gaire (de fet té una coberta metàl·lica a la torre que no sembla gaire medieval), i ens ha semblat bastant diferent de les altres de la zona. Té al costat un Esconjuradero, semblant al que hi ha a Guaso, que servia per allunyar les tempestes que podien malmetre les collites, mitjançant conjurs o benediccions dels capellans.
Església d'Almazorre
Església de Paúles de Sarsa
Església de Sarsa de Surta
El dia seguia gris i fins i tot plovisquejava de tant en tant, i ens ha anat marxant la llum mica en mica. Així que hem donat per acabada l’excursió.
Aquí teniu unes quantes fotos més.
dissabte, de març 13, 2010
Comparació Boltaña-Barcelona
Hem estat uns dies a Barcelona per qüestions mèdiques. Fa exactament una setmana estàvem obrint-nos pas entre la multitud de visitants dels Encants Vells, el "mercadillo" de Barcelona, on hi pots trobar literalment de tot. Nosaltres ens vem firar uns quants llibres, cables per connectar el DVD amb un disc dur extern, manxes per fer anar amb el peu (a 2 euros cada una!), uns plats japonesos que serviran de safates per amanides... L'ambient és conegut: molta gent, xivarri, molt soroll, converses en idiomes de tot arreu, brutícia, olors diverses (totes relacionades amb la gent i la contaminació), colors en general grisos...
Avui, a Boltaña, he anat a buscar el pa. Eren quarts d'onze del matí, però en la mitja hora que he fet durar el passeig, no m'he creuat amb més de 5 persones. Els que no són del país s'identifiquen de seguida: van abrigats fins a les orelles, com si fossin al Pol Nord, i amb roba esportiva o de muntanya; no et saluden quan et creues amb ells; i sobretot, no els coneixes ni de vista! Tampoc he vist circular més de quatre cotxes. I alguns dels que estaven aparcats, tenien les finestres obertes, sense por a ser robats.
Les vistes, bé, ja he posat moltes fotos en altres posts: muntanyes amb una mica de neu, cases no gaire altes, colors verd i marró... L'aire es respira fresc, net, que omple els pulmons sense necessitat d'estossegar.
Se senten les olors de les coses: algú fa foc de llenya, l'olor dels arbres (l'Albert sempre diu que una de les coses que el va impressionar més quan va arribar a Boltaña per primer cop va ser l'olor de pins), l'olor del pa, de l'aigua del riu...
El riu i els ocells són quasi els únics sorolls que se senten. Alguna conversa individualitzada, algun cotxe que cirula, però sobretot, se sent la natura que mica en mica es desperta cap a la primavera.
I el gust... Bé, al forn de pa potser no tenen molta varietat de pans: tenen pa de barra, pa rodó (gran o petit), pa de motllo (integral, normal o amb llavors), alguns dies fan pa de barra integral, i per ser cap de setmana, també tenien unes quantes pastes dolces variades, però res a veure amb la varietat que ofereixen actualment els forns de ciutat. Però tampoc ofereixen un pa natural, acabat de fer, cruixent tot el dia, i amb gust de pa! Això per no parlar de la resta d'aliments frescos (verdures, carns)...
I per sobre de tot, a Boltaña hi ha la calma. Quatre dies a Barcelona i ja estàs estressat. Sempre sembla que arribes tard a tot arreu, has de calcular el temps del transport (vigilar si agafes el cotxe: on aparques?, hi haurà trànsit?)... A Boltaña, hi ha "el horario del pais", que vol dir que, es queda a una hora, però tampoc cal agobiar-se si s'arriba, posem, mitja hora tard. Per exemple, no et pots refiar gaire de l'horari de les botigues, i fins i tot l'escola comença a les 10, per no estressar els nens que vénen dels pobles del voltant...
Per això aquest matí, a quarts d'onze, el poble semblava que encara dormia...
Avui, a Boltaña, he anat a buscar el pa. Eren quarts d'onze del matí, però en la mitja hora que he fet durar el passeig, no m'he creuat amb més de 5 persones. Els que no són del país s'identifiquen de seguida: van abrigats fins a les orelles, com si fossin al Pol Nord, i amb roba esportiva o de muntanya; no et saluden quan et creues amb ells; i sobretot, no els coneixes ni de vista! Tampoc he vist circular més de quatre cotxes. I alguns dels que estaven aparcats, tenien les finestres obertes, sense por a ser robats.
Les vistes, bé, ja he posat moltes fotos en altres posts: muntanyes amb una mica de neu, cases no gaire altes, colors verd i marró... L'aire es respira fresc, net, que omple els pulmons sense necessitat d'estossegar.
Se senten les olors de les coses: algú fa foc de llenya, l'olor dels arbres (l'Albert sempre diu que una de les coses que el va impressionar més quan va arribar a Boltaña per primer cop va ser l'olor de pins), l'olor del pa, de l'aigua del riu...
El riu i els ocells són quasi els únics sorolls que se senten. Alguna conversa individualitzada, algun cotxe que cirula, però sobretot, se sent la natura que mica en mica es desperta cap a la primavera.
I el gust... Bé, al forn de pa potser no tenen molta varietat de pans: tenen pa de barra, pa rodó (gran o petit), pa de motllo (integral, normal o amb llavors), alguns dies fan pa de barra integral, i per ser cap de setmana, també tenien unes quantes pastes dolces variades, però res a veure amb la varietat que ofereixen actualment els forns de ciutat. Però tampoc ofereixen un pa natural, acabat de fer, cruixent tot el dia, i amb gust de pa! Això per no parlar de la resta d'aliments frescos (verdures, carns)...
I per sobre de tot, a Boltaña hi ha la calma. Quatre dies a Barcelona i ja estàs estressat. Sempre sembla que arribes tard a tot arreu, has de calcular el temps del transport (vigilar si agafes el cotxe: on aparques?, hi haurà trànsit?)... A Boltaña, hi ha "el horario del pais", que vol dir que, es queda a una hora, però tampoc cal agobiar-se si s'arriba, posem, mitja hora tard. Per exemple, no et pots refiar gaire de l'horari de les botigues, i fins i tot l'escola comença a les 10, per no estressar els nens que vénen dels pobles del voltant...
Per això aquest matí, a quarts d'onze, el poble semblava que encara dormia...
dilluns, de març 01, 2010
Trencalòs!!!
Per primer cop des que estem a Boltaña, hem vist (i ben a prop) un Trencalòs (Quebrantahuesos), que estava volant per sobre el "muladar" que hi ha a l'entrada de la vall de Chistau, on vem anar ahir a passar el dia. Un bon regal! Evidentment vaig fer moltíssimes més fotos, però només en penjo una mostra... Ens hi vem intentar acostar, però de seguida va aparèixer un guarda forestal que ens va avisar que, si no marxàvem, el "quebranta" no baixaria a menjar... Li vem fer cas immediatament!
El trencalòs és un carronyaire que està en perill d'extinció. El seu nom vé de la seva forma d'aconseguir l'aliment que més aprecia: el moll de l'os. Per arribar-hi, trenca els ossos de les seves preses llençant-los contra una pedra.
diumenge, de febrer 14, 2010
Carnestoltes
L'any passat ja us vaig explicar que el carnestoltes es celebra molt al Sobrarbe. Els vem celebrar a Bielsa, on són molt tradicionals, especials i coneguts. Enguany són aquest cap de setmana, però nosaltres no hi hem anat (avui hem anat a esquiar, un dels millors dies d'esquí que hem tigut mai, molt sol, molt bona neu, no gaire gent, al nostre ritme... Hem aprofitat fins a l'últim minut!).
Però també heu anat veient que al Sobrarbe els agraden molt les festes i les ballarugues, i no en perdonen ni una. Per tal que no coincideixin tots els carnavals de la comarca en un cap de setmana, a cada poble els celebren un dia diferent. Per exemple, a Boltaña seran el darrer cap de setmana de febrer (en plena Quaresma!!!). Aquí teniu un calendari dels dies on es celebra el carnestoltes dels principals pobles de la comarca.
Un altre carnestoltes molt conegut és el Carnaval Itinerant de La Fueva.
La Fueva és una vall molt gran, que s'extén des dels peus de la Peña Montañesa fins gairebé el pantà de El Grado, al límit de la comarca. Però alhora és un municipi, tot i que no hi ha cap nucli urbà que es digui La Fueva: és un conjunt de pobles i pedanias que tenen un Ajuntament comú, situat a Tierrantona (al mig de la vall). Per tant, el carnestoltes és itinerant. Cada poble ofereix un àpat diferent al llarg del dia: uns l'esmorzar, altres el dinar... La ruta habitual és la següent:
- Tierrantona
- Troncedo
- Formigales
- Humo de Muro
- Palo
- Murillo
- Buetas
- Solipueyo
- Rañín
- Fosado
- Fuendecampo
- Samper
- La Cabezonada
- Charo
- Tierrantona, on hi ha el ball final fins a la matinada.
Es va de poble en poble en intervals de 30-40 minuts, i evidentment a tot arreu ofereixen menjar, beure i música!!
Potser ens hi acostarem dissabte que vé una estona…
Però també heu anat veient que al Sobrarbe els agraden molt les festes i les ballarugues, i no en perdonen ni una. Per tal que no coincideixin tots els carnavals de la comarca en un cap de setmana, a cada poble els celebren un dia diferent. Per exemple, a Boltaña seran el darrer cap de setmana de febrer (en plena Quaresma!!!). Aquí teniu un calendari dels dies on es celebra el carnestoltes dels principals pobles de la comarca.
Un altre carnestoltes molt conegut és el Carnaval Itinerant de La Fueva.
La Fueva és una vall molt gran, que s'extén des dels peus de la Peña Montañesa fins gairebé el pantà de El Grado, al límit de la comarca. Però alhora és un municipi, tot i que no hi ha cap nucli urbà que es digui La Fueva: és un conjunt de pobles i pedanias que tenen un Ajuntament comú, situat a Tierrantona (al mig de la vall). Per tant, el carnestoltes és itinerant. Cada poble ofereix un àpat diferent al llarg del dia: uns l'esmorzar, altres el dinar... La ruta habitual és la següent:
- Tierrantona
- Troncedo
- Formigales
- Humo de Muro
- Palo
- Murillo
- Buetas
- Solipueyo
- Rañín
- Fosado
- Fuendecampo
- Samper
- La Cabezonada
- Charo
- Tierrantona, on hi ha el ball final fins a la matinada.
Es va de poble en poble en intervals de 30-40 minuts, i evidentment a tot arreu ofereixen menjar, beure i música!!
Potser ens hi acostarem dissabte que vé una estona…
diumenge, de febrer 07, 2010
Santa Agueda
I finalment, acabo el repàs del que ha passat aquestes darreres setmanes amb el que hem fet aquest cap de setmana: divendres va ser Santa Àgueda, i com sempre, el dissabte més proper al dia 5 de febrer es celebra el Dia de las Mujeres: uns quants actes previs, i finalment dissabte, actuació de la Ronda de Boltaña a la Casa de Cultura, i després sopar al Monasterio de Boltaña, només dones. 
Unes 130 dones del poble (i algunes de fora, que de fet celebraven la despedida de soltera d'una d'elles i els va fer gràcia apuntar-se!) reunides en un menjador enorme, amb bon menjar i millor companyia... Es va fer un sorteig d'obsequis d'un munt de patrocinadors de Boltaña, i en un dels moments més emocionants de la nit, es va anunciar quines quatre dones seran les responsables de l'organització de les festes de Santa Agueda de l'any que vé. A continuació la Charanga La Fiesta va animar-nos mentre es servien els licors i cafès, i finalment la festa es va traslladar al poliesportiu, on ens esperaven alguns dels homes del poble i l'orquestra Tatuaje. Una bona festa!
I avui encara hem pogut aprofitar el dia. Es celebrava la Ferieta d'Ainsa, on es promocionen les diferents races d'animals de granja i domèstics de la comarca, les tòfones, i tota mena de productes artesanals i de menjar fets a mà. També es fa una foguera al mig de la plaça Major, on es poden coure les llonganisses, cansalades i menjars diversos que es vulgui. Enguany la Ferieta ha tingut moltíssim èxit. Feia un dia fantàstic, i la gent s'ha acumulat per visitar les paradetes de tota mena que hi havia a la plaça. Afortunadament, nosaltres hem arribat una mica tard, i hem pogut gaudir de la fira, passejar-nos per les paradetes, admirar els animals, el menjar, les artesanies... Hem menjat, hem passejat, hem comprat, hem xerrat... I quan ja ho desmuntaven tot, com que encara hi havia llum de dia, hem anat caminant fins a la Cruz Cubierta i fins a la Ermita de San Felices, que encara no havíem visitat. Una zona preciosa just al costat d'Aínsa, una planície enorme, sorprenent i amb unes vistes genials!
Un final perfecte per un cap de setmana genial!
Madrid
El cap de setmana passat vem visitar Madrid, i ens vem reunir amb alguns amics de la promoció de Notaris de l'any 2008 (la de l'Albert), en un dinar amb més de 30 persones, que va continuar amb copes i xerrades durant tota la tarda, i fins a altes hores de la matinada... Nosaltres ens vem "escapar" una estona per anar a veure Garrick, del Tricicle. Vem riure moltíssim!!! I ens va servir per no beure tant i poder seguir la festa amb la resta de la colla fins a la matinada.
Diumenge, amb bastant de fred, vem visitar una fira de llibres antics al costat d'Atocha, i després ens vem trobar amb la Itziar, encantadora com sempre i amb moltes ganes de xerrar... Feia més de dos anys que no ens vèiem!!! Moltes gràcies per un matí fantàstic!
Diumenge, amb bastant de fred, vem visitar una fira de llibres antics al costat d'Atocha, i després ens vem trobar amb la Itziar, encantadora com sempre i amb moltes ganes de xerrar... Feia més de dos anys que no ens vèiem!!! Moltes gràcies per un matí fantàstic!
Hogueras de San Pablo
L'any passat ens vem perdre la festa major d'hivern de Boltaña, en honor del seu patró, San Pablo, el dia 25 de gener. Aquest any hi hem participat! El programa de festes inclou dissabte a la tarda rondant (amb la Ronda de Boltaña, clar!) pels carrers. El dia abans de San Pablo, a la nit, fogueres al carrer on es cou la carn que cadascú aporta i es comparteix tot plegat amb tot el poble. I l'endemà, el dia de San Pablo, festa local, hi ha palotiau durant el matí, i s'acaba amb un dinar popular, on els regidors municipals i l'Alcalde fan de cambrers per a tothom.
Enguany hem tingut companyia durant el cap de setmana, i vem sortir a sopar i de copes amb ells fins altes hores de la matinada tant divendres com dissabte. Però dissabte encara vem tenir ànims per seguir la Ronda durant mitja tarda... No va ser tan llarga com la d'estiu, quan hi ha moltes més cases obertes on parar i menjar o beure el que bonament ofereixen, però va acabar a l'hora de sopar.
I diumenge al vespre vem participar a las Hogueras. Ens vem quedar impressionats. En tota la pujada cap al casc antic, des de la Glorieta de Ramón Giménez fins davant dels jutjats, hi havia cinc o sis fogueres, i moltíssima gent rodejant-les per xerrar, beure, menjar, mantenir-se calent... Tot amenitzat per la Charanga Tardienta, i rodejats per les corredisses dels nens. Ens ho vem passar molt bé, fins i tot quan plovisquejava i alguns van marxar, i quan ja no quedava ningú, vem seguir la xerrera al Parador. De totes maneres el cap de setmana havia estat dur i vem marxar relativament aviat.
I per acabar, un magnífic dinar, dilluns dia de San Pablo, al poliesportiu municipal. Unes tres-centes persones entaulades i ateses pels regidors i l'alcalde. Una sopa d'all boníssima! Després, un estofat perfecte, tot regat amb vi, i cava al final per acompanyar els postres. I finalment, un ball al mateix poliesportiu. Un dia perfecte!
Ah, i he pres algunes fotos de la festa de les fogueres, jo no en vaig fer cap!
Enguany hem tingut companyia durant el cap de setmana, i vem sortir a sopar i de copes amb ells fins altes hores de la matinada tant divendres com dissabte. Però dissabte encara vem tenir ànims per seguir la Ronda durant mitja tarda... No va ser tan llarga com la d'estiu, quan hi ha moltes més cases obertes on parar i menjar o beure el que bonament ofereixen, però va acabar a l'hora de sopar.
I diumenge al vespre vem participar a las Hogueras. Ens vem quedar impressionats. En tota la pujada cap al casc antic, des de la Glorieta de Ramón Giménez fins davant dels jutjats, hi havia cinc o sis fogueres, i moltíssima gent rodejant-les per xerrar, beure, menjar, mantenir-se calent... Tot amenitzat per la Charanga Tardienta, i rodejats per les corredisses dels nens. Ens ho vem passar molt bé, fins i tot quan plovisquejava i alguns van marxar, i quan ja no quedava ningú, vem seguir la xerrera al Parador. De totes maneres el cap de setmana havia estat dur i vem marxar relativament aviat.
I per acabar, un magnífic dinar, dilluns dia de San Pablo, al poliesportiu municipal. Unes tres-centes persones entaulades i ateses pels regidors i l'alcalde. Una sopa d'all boníssima! Després, un estofat perfecte, tot regat amb vi, i cava al final per acompanyar els postres. I finalment, un ball al mateix poliesportiu. Un dia perfecte!
Ah, i he pres algunes fotos de la festa de les fogueres, jo no en vaig fer cap!
Amb cert endarreriment... La Solana
Durant el mes de gener encara vem tenir temps d'anar a esquiar un parell de dies, i visitar els pobles de La Solana i la zona entre Boltaña i Fiscal. Ens vem aturar a Lavelilla, un dels tres pobles abandonats forçosament pel projecte (finalment descartat) del Pantà de Jànovas. Un poble que havia tingut molta vida, i que ara només té algunes cases encara dempeus però buides, envaïdes per la vegetació, els animals i les pedres que han anat caient de les mateixes cases.
Rètol en una de les cases principals de Lavelilla. Amb prou feines s'hi pot llegir: Prohibido el paso. Pueblo en ruinas
Església de Lavelilla. Estava toooot nevat!
Un cérvol creuant la carretera, just després de Santa Olaria!
Petjades a Lavelilla, probablement d'un teixó
Després encara vem visitar Fiscal, on vem dinar, i vem buscar bones perspectives per fotografiar el poble. Després vem tornar per Borrastre i San Juste, mentre s'anava fent fosc. Aquí teniu unes fotos més.
Església de San Juste
Escut a una casa de San Juste
Amb cert endarreriment... La Fueva
Tierrantona
El dia 2 de gener el vem aprofitar molt més, i vem anar a vistiar algunes zones de La Fueva que encara no coneixíem: Buetas, Rañín, Morillo de Monclús... Aquest cop sí que vem fer fotos! Un dia fantàstic...
Església de Buetas
Capella de Morillo de Monclús
Arc d'entrada al cementiri de Morillo de Monclús. Hi diu: Año 1828. Mira que no tardarás
Palo, des de Morillo de Monclús
Amb cert endarreriment... Cap d'any
Aquest cop ens hem tornat a quedar a Boltaña per Can d'any, però ens hem apuntat al sopar popular i festa posterior al Salón Social de Labuerda. Un sopar amb quasi tot el poble, repartits entre les dues sales del Salón Social, amb un bon menú d'amanida, sopa, vedella amb bolets, torta de Huesca, torrons... Mooolt bon sopar, mooolt bona companyia, i una vetllada culminada amb la música de Súper López, una mena d'home-orquestra, ell sol canta, toca el piano, i ens ha acompanyat fins passades les 5 del matí. No semblava que ningú volgués marxar!
Finalment, hem recollit i hem pujat a l'Ula, el bar de Boltaña, que no tanca fins que marxa l'últim. Hem desitjat un bon any nou a tothom que ho estava celebrant allà, i finalment ens hem rendit i hem anat a dormir. El dia 1 ha estat el més curt de l'any, hem dormit quasi tot el dia, i només ens hem llevat per anar a buscar unes pizzes per sopar... Una molt bona entrada d'any!
Per sort o per desgràcia, no hi ha fotos.... ;-)
Finalment, hem recollit i hem pujat a l'Ula, el bar de Boltaña, que no tanca fins que marxa l'últim. Hem desitjat un bon any nou a tothom que ho estava celebrant allà, i finalment ens hem rendit i hem anat a dormir. El dia 1 ha estat el més curt de l'any, hem dormit quasi tot el dia, i només ens hem llevat per anar a buscar unes pizzes per sopar... Una molt bona entrada d'any!
Per sort o per desgràcia, no hi ha fotos.... ;-)
Amb cert endarreriment... Nadal
Bé, finalment he trobat una estona lliure per poder fer un resum del que ha passat en aquests darrers mesos.
Cagant el Tió a Sant Pol
Primer de tot, ha passat un altre Nadal. Ja us havia explicat tot el referent a les tradicions del CagaTió, el Cap d'Any, els Reis... Així que només falta dir que aquest any per Nadal hem anat a Sant Pol, a Barcelona, àpats i regals, amics i família, bones notícies i millors intencions per part de tothom. Han estat unes bones festes, durant les quals hem pogut menjar, riure, menjar, fer cagar el Tió, menjar, compartir-ho tot plegat amb nous membres de la família... També els aniversaris del Quim i l'Anna!
Aquí teniu algunes fotos!
Cagant el Tió a Sant PolCagant el Tió a Barcelona
L'Albert amb la Martina
L'Avi bufant les espelmes amb la néta
I evidentment, unes quantes fotos extra de Barcelona (per la Nausi), de Sant Pol, i dels aniversaris.
dilluns, de gener 25, 2010
Un altre blog del Sobrarbe
He estat una mica desconnectada. Aviat tindreu nous posts amb el que hem fet durant aquest mes... De moment, podeu consultar el que passa, ha passat i passarà a la comarca de Sobrarbe en aquest blog, molt documentat i actualitzat:
www.sobrarbenses.com
www.sobrarbenses.com
diumenge, de desembre 20, 2009
Animals
Penjaré només unes quantes fotos d'animals que hem vist darrerament per la comarca. Espero que us agradin!
El milà que sempre sobrevola Boltaña
Un cérvol a Plan
Un voltor comú amb l'ull posat a una matança del porc, a Arro
Un altre voltor a la sortida d'Ainsa, a punt d'arrencar a volar
Aquest estava passant just per sobre del casc antic de Boltaña
Dos voltors fent un "biplano", als castells de Samitier
A Samitier, també, ens vem trobar amb una cabra salvatge cara a cara!
Espero poder penjar-ne més ben aviat!
L'excursió repetida
Aquest cap de setmana hem descobert llocs nous en companyia dels meus pares, que feia temps que no venien. Hem gaudit d'uns dies molt assolellats encara que amb molt de fred, però hem pogut veure uns paisatges meravellosos.
Van arribar divendres tard, i només vem tenir temps de preparar el sopar.
Dissabte, després d'un bon esmorzar i de parar a la ferreteria per comprar alguna eina que faltava, vem dirigir-nos a San Juan de Toledo, però abans d'arribar-hi vem aturar-nos a Arro, un poble per on haviem passat de llarg moltes vegades però no l'haviem arribat a visitar. Petitó però molt maco, amb algunes cases antigues i algunes rehabilitades.
L'església d'Arro
San Juan de Toledo
Com que s'acostava l'hora de dinar vem decidir dirigir-nos al restaurant d'Oncins que ja coneixíem, però sense tornar a Arro, vem intentar trobar el camí que, passant pel Monasterio de San Victorián, arriba a Oncins. Vem fer un parell d'intents en camins que atravessaven torrents totalment glaçats, que indefectiblement acabaven en camps o en barrancs sense sortida, així que vem atravessar Fosado i Moliniás, i finalment vem pujar fins a La Mula, on ens vem trobar un porc de granja prenent el sol a l'era i que ni es va immutar quan vem fonar-hi la volta. Però no era el camí que buscàvem... Sort que anàvem amb el Naranjito, perquè alguns dels trams eren realment molt complicats!
Així que vem trucar al restaurant altre i ens van donar les indicacions necessàries per arribar, i donant uns quants bots pel camí, vem arribar a San Victorián i en pocs minuts (ara ja per carretera) fins a Oncins, on ens esperaven per dinar.
Vista de San Victorián des de La Mula
Aviat es va fer l'hora del partit del Barça (el meu pare no se'l volia perdre!) i vem fer un primer intent de marxar. Però quan ens acomiadàvem, els caçadors que també dinaven al restaurant van dir que tenien intenció de despellar-lo i escorxar-lo en aquell moment... Com a bons urbanites, no ho havíem vist mai, així que lluitant com vem poder contra el fred, vem veure com treien la pell, les entranyes, i escorxaven un porc senglar que havien matat d'un tret aquell matí.
I ens en van regalar una cuixa!! Mentrestant s'anava fent fosc...
Al descans del partit (i com que el Barça perdia 1-0) vem anar cap a casa. Però llavors el Kim es va adonar que s'havia deixat el mòbil en algun lloc... Vem trucar al restaurant, i no el tenien!
Després d'encarregar unes paneres de Nadal mentre el Kim gaudia de la remuntada del Barça que l'enviava directe als titulars de tot el món, vem anar cap a casa, donant per acabada l'excursió.
Però com que el Kim seguia sense mòbil, diumenge al matí, una mica més aviat que dissabte, vem decidir tornar a fer l'excursió del dia abans, fil per randa, per veure si el trobàvem. El telèfon donava senyal, o sigui que encara existia i no s'havia congelat durant la nit...
Quan ja havíem fet quatre de les parades que havíem fet el dia abans, mentre seguíem intentant sentir el timbre del telèfon per intentar localitzar-lo, ens van contestar!!! Una senyora, a Oncins, s'havia trobat el mòbil a l'era de casa seva i finalment l'havia sentit sonar!
En mitja hora arribàvem a casa seva i vem recuperar el mòbil. Ara sí que el Kim tenia la felicitat completa!
Amb això, ja donaven el cap de setmana per acabat. Nosaltres vem tornar a Boltaña, on vem passar el dinar i la tarda amb una amiga.
dissabte, de desembre 12, 2009
Aventures amb el Naranjito
Dimarts passat, com que els amics van marxar aviat, vam decidir aprofitar el dia i visitar alguns pobles del Sobrarbe que encara no coneixíem. Aquest cop, ens vem dirigir cap als peus de la Peña Montañesa, i recórrer Ceresa, Socastiello, i el que poguéssim de la zona.
Abans d’arribar a Ceresa, però, vem veure un parell de llocs des d’on fer fotos dels pobles de la vall del Cinca: Laspuña, Puértolas, Tella, Escalona... Així que abans d’arribar al poble vem fer unes quantes parades. I una d’elles ens va servir per buscar uns quants bolets: fredolics, i algun molleric.
Socastiello és un poble petit, tan petit que vem passar de llarg sense adonar-nos que l’havíem passat de llarg. Després vem arribar a Ceresa, un grup de cases de turisme rural i segones vivendes (amb alguna excepció), al voltant d’una petita església que encara està pintada, ben mantinguda i en funcionament. Però com que tothom es disposava a dinar i els carrers feien olor de menjar, ens va entrar la gana i vem decidir anar a Casa Isidora (Laspuña) on vem dinar molt i molt bé (canelons, sopa, conill i ternasco).
Després de dinar vem fer una passejada (amb el Naranjito primer, i caminant després, quan el Naranjito ja no passava) a la vora del Cinca, seguint el curs del riu en direcció Araguás i Ainsa.
Per no tornar a casa per la carretera (a més, era el darrer dia del pont i podia haver-hi cues), ens vem dirigir a Ainsa per Araguás. Mentre s'anava fent fosc, recorríem la pista a través d’Araguás i cap a la carretera que ens portaria al Pueyo de Araguás.
Però a mig camí la pista s'anava tornant relliscosa i enfangada. En una pendent, el Naranjito va relliscar i ens vem parar a mitja pujada per posar la tracció a les quatre rodes. Intentàvem fer maniobra, arrancar, seguir pujant... però les rodes no s’agafaven, el cotxe relliscava més i va acabar caient en un réc lateral, clavant el cul al marge del camí: la única sortida era endavant. Però les rodes ja no s’agafaven al terra, hi havia com 10 cm de fang, i ni posant un sac a terra, sota la roda, ni intentant desencaixar-lo del darrera amb una pala, no aconseguíem moure’l ni un mil•límetre, ni endavant ni endarrere.
En totes aquestes operacions, que van durar una mitja hora, ens vem posar de fang fins a les orelles. I era fosc, sort en vem tenir de portar llanternes a la bossa.
Finalment, ens va vencer el pessimisme (o la realitat), i vem decidir tornar a peu fins a Araguás, que calculàvem que deu estar a un quilòmetre o poc més: en menys de mitja hora hi hauríem d’arribar. Millor això que quedar-nos a dormir al naranjito!
No fa fred, i caminant entràvem en calor, però ens temíem que a Araguás ja no hi hagués ningú, o que no ens poguéssin ajudar a treure el cotxe, evidentment no hi coneixíem ningú... Com ho farem??
L’aventura acaba molt bé: la primera casa que vem trobar, vint minuts després de deixar el cotxe, era la de Santiago Pueyo i la seva dona, Dulce, que ens va reconèixer de seguida i van ser molt amables. Ens van oferir un refrigeri, l’escalfor de la llar de foc, i sobretot, amb dos amics que tenien a casa, van anar a veure el cotxe i van decidir que el millor era fer servir un tractor per treure'l. Van avisar el germà del Santiago, que té un tractor molt gran, i gràcies a ell vem recuperar el cotxe del mig del fang: el tractor el va treure com si fos un cotxe de joguina!!!
En mitja hora més, ja érem a casa, plens de fang però sans, estalvis i amb el Naranjito!!
Epíleg: encara estic netejant el fang de la roba, les bótes i el naranjito!!! Us ho podeu creure o no... però no hi ha fotos!
Abans d’arribar a Ceresa, però, vem veure un parell de llocs des d’on fer fotos dels pobles de la vall del Cinca: Laspuña, Puértolas, Tella, Escalona... Així que abans d’arribar al poble vem fer unes quantes parades. I una d’elles ens va servir per buscar uns quants bolets: fredolics, i algun molleric.
Socastiello és un poble petit, tan petit que vem passar de llarg sense adonar-nos que l’havíem passat de llarg. Després vem arribar a Ceresa, un grup de cases de turisme rural i segones vivendes (amb alguna excepció), al voltant d’una petita església que encara està pintada, ben mantinguda i en funcionament. Però com que tothom es disposava a dinar i els carrers feien olor de menjar, ens va entrar la gana i vem decidir anar a Casa Isidora (Laspuña) on vem dinar molt i molt bé (canelons, sopa, conill i ternasco).
Després de dinar vem fer una passejada (amb el Naranjito primer, i caminant després, quan el Naranjito ja no passava) a la vora del Cinca, seguint el curs del riu en direcció Araguás i Ainsa.
Per no tornar a casa per la carretera (a més, era el darrer dia del pont i podia haver-hi cues), ens vem dirigir a Ainsa per Araguás. Mentre s'anava fent fosc, recorríem la pista a través d’Araguás i cap a la carretera que ens portaria al Pueyo de Araguás.
Però a mig camí la pista s'anava tornant relliscosa i enfangada. En una pendent, el Naranjito va relliscar i ens vem parar a mitja pujada per posar la tracció a les quatre rodes. Intentàvem fer maniobra, arrancar, seguir pujant... però les rodes no s’agafaven, el cotxe relliscava més i va acabar caient en un réc lateral, clavant el cul al marge del camí: la única sortida era endavant. Però les rodes ja no s’agafaven al terra, hi havia com 10 cm de fang, i ni posant un sac a terra, sota la roda, ni intentant desencaixar-lo del darrera amb una pala, no aconseguíem moure’l ni un mil•límetre, ni endavant ni endarrere.
En totes aquestes operacions, que van durar una mitja hora, ens vem posar de fang fins a les orelles. I era fosc, sort en vem tenir de portar llanternes a la bossa.
Finalment, ens va vencer el pessimisme (o la realitat), i vem decidir tornar a peu fins a Araguás, que calculàvem que deu estar a un quilòmetre o poc més: en menys de mitja hora hi hauríem d’arribar. Millor això que quedar-nos a dormir al naranjito!
No fa fred, i caminant entràvem en calor, però ens temíem que a Araguás ja no hi hagués ningú, o que no ens poguéssin ajudar a treure el cotxe, evidentment no hi coneixíem ningú... Com ho farem??
L’aventura acaba molt bé: la primera casa que vem trobar, vint minuts després de deixar el cotxe, era la de Santiago Pueyo i la seva dona, Dulce, que ens va reconèixer de seguida i van ser molt amables. Ens van oferir un refrigeri, l’escalfor de la llar de foc, i sobretot, amb dos amics que tenien a casa, van anar a veure el cotxe i van decidir que el millor era fer servir un tractor per treure'l. Van avisar el germà del Santiago, que té un tractor molt gran, i gràcies a ell vem recuperar el cotxe del mig del fang: el tractor el va treure com si fos un cotxe de joguina!!!
En mitja hora més, ja érem a casa, plens de fang però sans, estalvis i amb el Naranjito!!
Epíleg: encara estic netejant el fang de la roba, les bótes i el naranjito!!! Us ho podeu creure o no... però no hi ha fotos!
divendres, de desembre 11, 2009
Up, de Pixar
Intentem no perdre'ns cap peli de Pixar, i a sobre aquest cap de setmana feien "Up" a Boltaña, i vem aprofitar amb els amics i la vem anar a veure. És divertida, tendra, mooolt ben feta, amb aventura i unes imatges increíbles! Ens va encantar!
Aquí teniu el trailer
Aquí teniu el trailer
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
