Concierto Cor Ariadna!

Otra vez el Cor Ariadna, con los que solía yo cantar en Barcelona, vuelven al Sobrarbe para ofrecer un magnífico concierto. Esta vez, vendrán a Boltaña. El concierto será el próximo sábado 3 de julio, a las 18.30, en la iglesia de Boltaña (Colegiata de San Pedro, Plaza Mayor S/N de Boltaña). Es un concierto gratuito, que incluye piezas sacras del renacimiento italiano, y música romántica inglesa, todo a capella.

¡¡Espero que venga mucha gente, y lo disfrute!!

Mireu com creix!!!

Aquí teniu les darreres fotos de la casa... Encara que potser a les fotos no s'aprecia, serà molt gran!!!

House MD - Karaoke Time

Navaín: La muntanya de fòssils

Ahir, després d’una setmana sencera de pluges, va fer un dia esplèndid, encara que una mica fred. Però el vam aprofitar per anar d’excursió, i pujar la muntanya que tenim més a la vora de Boltaña: Navaín. Després d’arribar a Ascaso en cotxe, vam començar a caminar, encara que ens va costar una mica trobar el camí correcte. La pujada és considerable, uns 800 m de desnivell des d’Ascaso, i per sort alguns núvols tapaven el sol espaterrant que queia sobre nosaltres. Tot i així, la pujada la vam fer poc a poc, sense presses, i vam fer cim a les 3 de la tarda, tres hores després de sortir.

Ascaso, amb el Naranjito

Durant la pujada, a part de gaudir de les vistes espectaculars, ens va sorprendre la quantitat de fòssils que hi havia. De fet, havíem llegit a la pujada de Silves que tota aquesta zona està plena de Nummulites, els organismes marins amb closca que omplien els mars d’aquesta zona, i que van formar aglomerats i roques senceres. De fet, dóna la sensació que tota la muntanya de Navaín està feta d’aquests fòssils.

Fòssils i més fòssils!

Un cop al cim, vam gaudir de les vistes, vam menjar unes pomes, i vam visitar les runes de Santa Marina, l’ermita que hi ha dalt de tot.

Vistes de la quasi omnipresent Peña Montañesa

Quan ja ens començava a agafar fred, vam emprendre la baixada, però també sense presses. Vam arribar a Ascaso a les 6, sense esma de res més que anar a casa, descansar, recuperar forces amb una bona ració de tortellini, dutxar-nos i dormir. Una bona excursió i un bon dia! I més fotos...

La foto que testifica que vem fer el cim!

Silves, dues vegades

Vista de Boltaña des de la pujada a Silves

En els darrers dos caps de setmana hem visitat Silves dos cops. Silves és un dels pobles petits del voltant de Boltaña on ja no hi viu gairebé ningú i que formen part del seu municipi. Tot i que és un dels més propers a Boltaña, encara no l’havíem visitat.
Hi vam provar d’anar el diumenge passat, després de molts dies de pluja i tempesta, hi va haver una mica de descans a mitja tarda, i vam decidir-nos a pujar. Però a mitja pujada va començar a ploure, i pedregar, i no vem poder-lo visitar del tot. Tot i així, al baixar es va aclarir la tarda i vem poder fer algunes fotos interessants.

Conseqüències de la pluja

Però ens vem quedar amb les ganes, i avui hi hem tornat. Avui sí que feia un dia assolellat, i des d’allà hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars de la vall de l’Ara.
Aquí teniu unes quantes fotos, incloses les de les conseqüències de les tempestes del cap de setmana passat.

Una de les cases de Silves

Primavera!

Així com a la tardor el Sobrarbe es vesteix de vermell, taronja, groc (i molts altres tons que no hi ha paraules per descriure!), a la primavera es noten també els canvis en les plantes. Hi ha tots els tons imaginables de verd! Es barregen els verds foscos de les fulles velles i perennes dels avets, pins i alzines (carrascas), amb els verds clars, nous, joves, frescos de les fulles noves dels roures (cajigos), els arbres fruiters, els pollancres... Els camps de conreu han cobert el marró de la terra acabada de llaurar amb brots d'un verd brillant, espigues joves es vinclen amb el vent... És impossible captar totalment els canvis tan paulatins en fotografies, però aquí en teniu unes quantes.

Comencem!

Com molts ja sabeu ens estem fent una casa a Boltaña. Doncs ja han començat a preparar el terreny per fer els fonaments! Aquí teniu una imatge de com està el solar, a dia d'avui.

Punt i final

Aquest cop, el meu cosí Ivan ha decidit donar per acabat el seu viatge-aventura per Nova Zelanda abans del que molts ens pensàvem. Segur que té raons poderoses per deixar el país on ha descobert moltes coses, cultures noves, paisatges diferents... I segur que n'ha tret moltíssim creixement personal de l'experiència, però no deixa de sorprendre'ns...
En tot cas, benvingut de nou a casa!
I per repassar el que ha donat de sí el seu viatge en les seves pròpies paraules, aquí teniu el seu blog.

Pocahontas i Avatar

Fa unes quantes setmanes vem anar a veure "Avatar", de James Cameron, en 3D, a Barcelona. La pel·lícula no està malament, ens ho vem passar bé i està molt ben feta, però l'argument ens era conegut. De fet, de seguida l'Albert va dir que era com Pocahontas, de Walt Disney... El més graciós del cas, és que quan vaig arribar a la feina, al cap d'uns dies, em vaig trobar amb el següent escrit (en anglès, que jo he traduït):

(Pocahontas) Avatar

(De Disney) de James Cameron

L’any (1607) 2154, una nau que porta (John Smith) Jake Scully arriba al Nou Món de (Nord Amèrica) Pandora. Els indígenes estan extraient (or) inobtani sota la supervisió del (Governador Ratcliffe) Coronel Quaritch.(John Smith) Jake Scully comença a explorar els nous territoris, i es troba amb (Pocahontas) Neytiri. Inicialment ella no hi confia, però un missatge de (l’Àvia Salze) L’Arbre de les Ànimes l’ajuda a superar les seves pors. Ells dos comencen a passar temps junts, la (Pocahontas) Neytiri li ensenya al (John) Jack tot el que té valor a la vida, i com tota la natura està connectada pel cicle de la vida. A més, ella li ensenya a muntar, (cultivar) caçar dracs, i tota la seva cultura. Descobrim que el seu pare és el Cap (Powahatan) Eytucan, i que ella s’ha de casar amb (Kokoum) Tsu'Tey, un gran guerrer, seriós, per qui (Pocahontas) Neytiri no sent cap desig. Amb el temps, el (John) Jack i la (Pocahontas) Neytiri s’adonen que s’estan enamorant. En el campament, els homes, que creuen que els natius són salvatges, planegen atacar els natius pel seu (or) inobtani. (Kocoum) Tsu’Tey intenta matar el (John) Jack per gelosia, però els invasors el maten més tard. Mentre els invasors planegen l’atac, (John) Jake és acusat pels (Indis) Na’vi, i sentenciat a mort. Just abans de matar-lo, els invasors arriben. El Cap (Powhatan) Eytucan quasi mor, i (John) Jake és ferit pel (Governador Ratcliffe) Coronel Quaritch, qui llavors és (jutjat) mort per les fletxes. (Pocahontas) Neytiri arrisca la seva vida per salvar (John) Jake, i finalment ell i (Pocahontas) Neytiri es retroben i les dues cultures resolen les seves diferències.

Guara II

Restes de l'eglésia de Santa Maria de Dulcis

I aquest diumenge, encara vem anar més al Sud de Boltaña, fora del Sobrarbe, al Somontano. Vam visitar l’ermita de Dulcis, a Buera, que estan reconstruint, i vam descobrir Alquézar, un poble preciós i molt ben conservat, amb unes vistes espectaculars sobre el riu Vero, que recorre els canyons que ell mateix ha anat excavant. És el centre turístic de Guara, d'on surten la majoria de rutes de descens de canyons que es poden fer per aquí.

Colegiata, a Alquézar

Carrers a Alquézar

Després d’un dinar deliciós i original vam fer baixar el menjar recorrent la “ruta de las pasarelas”, un camí circular que surt d'Alquézar i baixa fins al Vero, amb unes pasarel.les de fusta i metàl.liques que aconsegueixen convertir-lo en un camí màgic.

Gorgues del Vero

Allà es notava (més que a Boltaña) que la primavera ja està en plena efervescència!

Aquí hi ha algunes fotos més

La Fueva, altre cop

Un altre dia vam recórrer algunes pistes forestals amb el Naranjito pels peus de la Peña Montañesa, entre Pueyo de Araguás i Gerbe, ens vam acostar a Griébal (un poble que sembla ja abandonat, i aprofitat per algun grup d’escoltes), i finalment a Rañín, Humo de Rañín, i Solipueyo, tot menjant pomes.

Vistes de Gerbe

Rañín

Després, vem descobrir Formigales, un poble al sud de La Fueva, on hi estan reconstruint un casalot imponent. I a continuació, Troncedo, un dels pobles més al sud del Sobrarbe. També molt bonic, i amb unes restes d’un castell bastant conservades.

Troncedo

Restes del castell de Troncedo

I ja fora de Sobrarbe, tot just al límit amb la Ribagorza, ens vem acostar al Monestir Budista que han fet prop de Planillo. Destaca molt dels pobles del voltant pels seus colors i edificacions no tradicionals de la zona.

Guara I

Església d'Hospitaled

Aquests darrers dies hem fet tres sortides pel Sobrarbe. Vam recórrer alguns pobles de Guara, aquest cop acompanyats de la nostra amiga Eli. Vam descobrir Eripol de dia, i Almazorre també amb millor llum que el darrer cop que hi vam anar. Amb ella, vam anar a Hostpitaled (de Guara) i ens vam animar a fer una excursió fins al Castillo de Esplubiello.

Restes del Castillo de Esplubiello, gairebé no es distingeixen...

És un lloc especial, com a castell no sembla molt ben pensat, ja que s’ha de baixar per arribar-hi, i queda com enclotat entre Eripol i alguns turons al voltant. L’excursió, que va durar una hora i mitja més o menys, ens va deixar esgotats, ja que ho vam fer durant les hores de més calor...

Després vam dinar a Lecina, a La Choca, sempre espectacular i boníssim! Evidentment, vam ensenyar-li la Carrasca Milenaria de Lecina a l’Eli, i vem fer una volta pel poble.

Encara vam aprofitar la tarda, ara que el dia s’allarga, per visitar Almazorre i Eripol, que ens va sorprendre molt.

Església d'Almazorre, molt caracterísitca

Ermita enrunada d'Eripol, amb el poble al fons

Evidentment, hi ha més fotos!

S'ha acabat la Festa

Avui hem hagut de posar fi a la vida de la Festa, la meva gata "petita". Ja fa quatre anys que se li va diagnosticar un problema de ronyó que hem tingut controlat fins aquesta setmana, que els símptomes han anat empitjorant fins a convertir-la en una gata diferent.

Sempre la recordarem com la gata emprenyadora, que sempre miolava i reclamava l'atenció, la gata divertida, faldillera, mimada i potser infantil que m'ha fet companyia durant els seus 12 anys de vida. Era preciosa i divertida, i la trobarem molt a faltar.

L'Albert diu:
Si hi ha algun paradís de gats, a l'estiu li seguiran portant l'aigua "on the rocks" perquè estigui fresqueta, i la "Festuki" continuarà grimpant i derrapant per les corbes de les parets!!! I si no n'hi ha, és convertirà en un tros de muntanya, de les d'aquí, del Sobrarbe, i es fondrà en el paisatge!! Al final l'acabaré trobant a faltar... maleïts gats, que emprenyen, pero que s'acaben fent estimar!!!

Espiello!!!

A Boltaña, cada any fan aquesta Mostra de Documentals Etnogràfics. Ja han arribat a la vuitena edició, i comença avui! És una mostra molt interessant, que es pot veure al Palacio de Congresos de Boltaña, durant els propers deu dies. Aquí teniu la seva web oficial, amb molta informació. També hi havien actes previs, enguany es projectaven a Labuerda els documentals no seleccionats pel concurs de l'any passat. Us convidem a venir, nosaltres intentarem participar-hi!

Una nova experiència, un nou blog

La nostra amiga Núria ha començat a escriure un blog per detallar la seva experiència laboral a Vietnam, on fa una setmana que s'ha traslladat per començar una nova feina. El blog és VIETNAMESE EXPERIENCE.
Segur que aprèn molt, i es pot deduir de les primeres impressions que s'ho passarà molt bé, encara que a nivell de feina haurà de canviar coses...
Molta sort, Núria!

Més Big Bang Theory

Una escena genial de “The Big Bang Theory”. El diàleg diu:

Penny : Bon dia, Sheldon! Vols ballar amb mi?
Sheldon: No.
P: Per què no?
S: Penny, encara que comparteixo les teories de “Molts móns”, segons les quals hi ha un nombre infinit de Sheldons en un nombre infinit d’universos, t’asseguro que en cap d’ells mai ballo.
P: I et diverteixes en cap d’ells?
S: Estadísticament, en alguns sóc un pallasso de caramel. Però no ballo.
P: D’acord. Vols torrades a la francesa?
S: És el dia dels cereals
P: Doncs el dia de les torrades franceses et faré cereals.
S: Déu meu, encara estaràs aquí el dia de les torrades franceses?
Leonard: Bon dia
S: Leonard, la Penny fa torrades franceses
L: Ho sento, encara no li he donat el teu calendari.
S: Se’l pot descarregar al seu telèfon! I em pensava que havíem acordat que les vostres trobades serien al seu apartament
L: Ho fèiem, però hi han circumstàncies agreujants.
S: Ja veig. Les seves habilitats de mestressa de casa han vençut la seva bellesa?
L: No el llit s’ha... com... trencat.
S: No sembla gaire probable. El llit és robust, i fins i tot dues persones de talla normal no poden causar danys estructurals, i molt menys un homuncle com tu!
P: Un homuncle?
L: Una miniatura humana perfectament formada
P: Oh, ets el meu petit Homuncle!
L: No ho facis
P: Ho sento. Val, qui vol caramel i qui vol sucre?
S: Jo vull cereals
P: Doncs jo vull un novio que tingui un company de pis que no sigui un emprenyador
S: Segur que passarà aviat. Però mentrestant, encara vull cereals.
P: Mira, jo em rendeixo. Ets impossible
S: No puc ser impossible. EXISTEIXO! M’imagino que has volgut dir: “Em rendeixo, ets improbable!”
L: Sheldon, hauràs de trobar una manera de relacionar-te amb la Penny
S: Què vols, que mengi torrades el dia dels cereals? Això sí que és impossible!
L: Només dic que és més fàcil atrapar mosques amb mel que amb vinagre
S: Encara se’n cacen més amb excrements. Què vols dir?
L: Només que…
S: Ostres, fa bona olor…. Llàstima que és dilluns!

Més aventurers

Una altra que se n’ha anat a l’aventura és la nostra amiga Núria, que ha aconseguit una feina A VIETNAM!!! Fa una setmana que està allà, i explica moltes coses impressionants, tampoc és el mateix viatjar que anar-hi a viure, i no només hi ha dificultats d’idioma, també, sobre tot, culturals!! Però és una noia amb moooolta empenta, que davant els reptes “se crece”, i segur que se’n sortirà, i es guanyarà el respecte i l’afecte de molta gent!
Molts ànims, Núria, i ja ens mantindràs al dia! Quan estigui més centrada potser fa un blog propi, ja el lincaré.

Noves aventures de l'Ivan

El meu cosí Ivan ha tornat a agafar la motxilla i ha sortit disparat cap a Nova Zelanda. Si segueix relatant-me les seves aventures per mail com havia fet en el seu anterior viatge a Brasil, les penjaré al blog que vaig obrir en nom seu. Esperem que aquest cop no hagi de marxar del país, com l'altre vegada, per falta de papers!
Bon viatge!

Ruta pel riu Vero

Avui feia un dia gris, i sense gaire visibilitat, però tot i així hem aprofitat per fer una volta per algunes zones que encara no coneixíem del Sobrarbe, evidentment amb el Naranjito.
Ens havien parlat molt de Santa Maria de Buil, i a més és un pujolet que es distingeix de seguida per tenir una forma molt punxeguda, així que hem anat a veure-ho de prop.
Buil és un nucli urbà que es divideix en dues barriades: Santa Maria de Buil i San Martín de Buil, cada un amb la seva església del mateix nom, i separats per només uns centenars de metres. Havia tingut ajuntament propi, però actualment hi viuen unes 30 persones, i depèn de l’ajuntament d’Ainsa-Sobrarbe.



Aquesta és l’església romànica de San Martín de Buil. Està restaurada, i té el triple absis que ja hem vist en altres esglésies romàniques de la zona (a San Juan de Toledo, a Samitier...). Aquesta data del segle XI, i s’ha declarat Monument Nacional.


També l’hem vist per dins, i té alguns frescos però no sabem si són originals de l’època o no...


I aquesta és l’església de Santa Maria de Buil. Malauradament, l’estan restaurant en aquests moments i està coberta per una lona blava, i rodejada d’andamiatges i pedres que en fan difícil una visió agradable. Tampoc estava permès el pas a l’interior, així que ens hem conformat amb una visita pels voltants.
Després de visitar Santa Maria de Buil hem anat cap a Almazorre, al límit del Parc Natural de Guara, on hi ha una església també romànica -segle XIII- però restaurada de no fa gaire (de fet té una coberta metàl·lica a la torre que no sembla gaire medieval), i ens ha semblat bastant diferent de les altres de la zona. Té al costat un Esconjuradero, semblant al que hi ha a Guaso, que servia per allunyar les tempestes que podien malmetre les collites, mitjançant conjurs o benediccions dels capellans.

Església d'Almazorre

Seguint el curs del Riu Vero a contracorrent, hem tornat una mica enrere per visitar per primer cop Paúles de Sarsa, que té una petita església també molt bonica i restaurada; Sarsa de Surta, que també té la seva església, i fins i tot escola infantil i primària (tot i que no té ni deu habitants); i finalment, Santa Maria de la Nuez, on hi ha un Santuari dedicat a aquesta verge, que es va trobar dins una noguera després que la hi van amagar per protegir-la dels musulmans durant la reconquesta.

Església de Paúles de Sarsa

Església de Sarsa de Surta

El dia seguia gris i fins i tot plovisquejava de tant en tant, i ens ha anat marxant la llum mica en mica. Així que hem donat per acabada l’excursió.
Aquí teniu unes quantes fotos més.

Comparació Boltaña-Barcelona

Hem estat uns dies a Barcelona per qüestions mèdiques. Fa exactament una setmana estàvem obrint-nos pas entre la multitud de visitants dels Encants Vells, el "mercadillo" de Barcelona, on hi pots trobar literalment de tot. Nosaltres ens vem firar uns quants llibres, cables per connectar el DVD amb un disc dur extern, manxes per fer anar amb el peu (a 2 euros cada una!), uns plats japonesos que serviran de safates per amanides... L'ambient és conegut: molta gent, xivarri, molt soroll, converses en idiomes de tot arreu, brutícia, olors diverses (totes relacionades amb la gent i la contaminació), colors en general grisos...
Avui, a Boltaña, he anat a buscar el pa. Eren quarts d'onze del matí, però en la mitja hora que he fet durar el passeig, no m'he creuat amb més de 5 persones. Els que no són del país s'identifiquen de seguida: van abrigats fins a les orelles, com si fossin al Pol Nord, i amb roba esportiva o de muntanya; no et saluden quan et creues amb ells; i sobretot, no els coneixes ni de vista! Tampoc he vist circular més de quatre cotxes. I alguns dels que estaven aparcats, tenien les finestres obertes, sense por a ser robats.
Les vistes, bé, ja he posat moltes fotos en altres posts: muntanyes amb una mica de neu, cases no gaire altes, colors verd i marró... L'aire es respira fresc, net, que omple els pulmons sense necessitat d'estossegar.
Se senten les olors de les coses: algú fa foc de llenya, l'olor dels arbres (l'Albert sempre diu que una de les coses que el va impressionar més quan va arribar a Boltaña per primer cop va ser l'olor de pins), l'olor del pa, de l'aigua del riu...
El riu i els ocells són quasi els únics sorolls que se senten. Alguna conversa individualitzada, algun cotxe que cirula, però sobretot, se sent la natura que mica en mica es desperta cap a la primavera.
I el gust... Bé, al forn de pa potser no tenen molta varietat de pans: tenen pa de barra, pa rodó (gran o petit), pa de motllo (integral, normal o amb llavors), alguns dies fan pa de barra integral, i per ser cap de setmana, també tenien unes quantes pastes dolces variades, però res a veure amb la varietat que ofereixen actualment els forns de ciutat. Però tampoc ofereixen un pa natural, acabat de fer, cruixent tot el dia, i amb gust de pa! Això per no parlar de la resta d'aliments frescos (verdures, carns)...
I per sobre de tot, a Boltaña hi ha la calma. Quatre dies a Barcelona i ja estàs estressat. Sempre sembla que arribes tard a tot arreu, has de calcular el temps del transport (vigilar si agafes el cotxe: on aparques?, hi haurà trànsit?)... A Boltaña, hi ha "el horario del pais", que vol dir que, es queda a una hora, però tampoc cal agobiar-se si s'arriba, posem, mitja hora tard. Per exemple, no et pots refiar gaire de l'horari de les botigues, i fins i tot l'escola comença a les 10, per no estressar els nens que vénen dels pobles del voltant...
Per això aquest matí, a quarts d'onze, el poble semblava que encara dormia...